E.E. 180 UN PEU A FORA

Participo en una conversa amb un grup de persones que voregem els seixanta anys... tots compartim la idea que el món ha començat a anar massa de pressa (¿o som nosaltres, que hem començat a anar a poc a poc?) i que la contínua transformació de la societat i dels hàbits ens té força desorientats. 

D’acord: els nostres avis van haver d’habituar-se al telèfon, a l'expedició de l'home a la Lluna i a la televisió. Però els canvis que ens ha tocat viure a nosaltres són d’una profunditat que fa basarda. 

Ens sentim apartats, desconcertats i la majoria de nosaltres –que hem estat tan urbanites i sempre hem volgut viure al rovell de l’ou– comencem a desitjar un lloc tranquil i plàcid per passar els nostres darrers anys. Un lloc apartat del soroll de les xarxes, del turisme massiu i del reggaeton. Un lloc on la bicicleta torni a ser el que era fa dècades: una opció per pedalar relaxadament entre camps verds, i no una conducció temerària i embogida entre cotxes, motos, patinets i vianants enmig de la ciutat.

Sílvia Soler, 8.4.2023

E.E. 179 "SABER QUE ENS MORIREM ÉS UNA INFUSIÓ DE SAVIESA"

... La Severina comparteix amb tu, a més de la timidesa, la devoció pels llibres des de molt petita.

— Els pares li insisteixen molt en una cosa: llegir et farà lliure i sàvia. Abans es creia que el millor que es podia donar a un fill era la cultura. Eren temps d'una gran ingenuïtat.

Em fa l'efecte que ara ja no és ben bé així. Hi estàs d'acord?

— En les últimes dècades hem passat per diverses crisis econòmiques i de valors. Hi ha hagut una entronització dels diners com a valor suprem. Més recentment, el món digital ha desestructurat la cultura. La velocitat actual fa que el pensament quedi desdibuixat. La rapidesa, la brevetat i el soroll marquen el nostre present. Hi ha una acumulació i saturació d'informació.

La generació de la Severina i la dels seus pares està marcada per la guerra i la repressió posterior.

— És la generació del silenci. Ningú parlava de la guerra ni del que havia passat després. Hi ha persones joves que, en relació amb la novel·la, m'han dit que els costa entendre aquest silenci. El meu pare, que era d'un poble de l'Alta Ribagorça similar al del llibre, va morir quan jo tenia 7 anys. No va ser fins fa poc que vaig saber, i gairebé per atzar, que se li havia fet un consell de guerra sumaríssim. És curiós perquè, des de llavors, és com si ho hagués sabut sempre.

Vas néixer el 1959. De quina manera vas heretar la repressió que havia patit la generació dels teus pares?

— Diria que en vaig heretar una certa prudència o delicadesa a l'hora de tractar segons quins temes. Això s'ha perdut, avui. Penso que potser parlant poc ens estalviàvem algunes de les grolleries que corren ara.

Jordi Nopca entrevista a Imma Monsó, 1.4.2023

 

E.E. 178 LA HISTÒRIA D'AQUEST COLOM

La situació alimentària del colom coix em podria fer pensar en la natura, en l’evolució de les espècies. Perquè tots sabem que els més forts sobreviuen perquè s’alimenten millor i els més dèbils no sobreviuen perquè s’alimenten pitjor. Però hi ha dues variables, que tenen a veure amb els humans, que s’han de contemplar, també, amb permís de Darwin. 

La primera variable és la d’ell, la del colom coix. Com que té menys oportunitats que els altres d’arribar al menjar, ho compensa sent molt més agosarat. Se m’acosta més que els altres. S’ha hagut de fer valent. I la segona variable és la humana. Què faig jo, volent i sense voler, i què fa el senyor de l’hamburguesa, volent i sense voler? Doncs llançar-li menjar al dèbil, al coix, perquè hi arribi primer. Ell ho compensa i els humans ho compensem. I pot arribar a passar que el més alimentat (no diré "ben alimentat", perquè no crec que li vagin gaire bé l’hamburguesa i el sushi) sigui precisament el que ho hauria de ser menys. Això em fa pensar que la vida, de vegades, és extraordinària.

Empar Moliner, 25.3.2023

E.E. 177 L'AMBAIXADA ANDALUSA

... La utilització electoralista dels catalans amb origen andalús no és una cosa nova. El PSC se’n va fer un fart, de convidar Alfonso Guerra per fer mítings al cinturó barceloní, i en les seves intervencions sempre hi havia un regust lerrouxista que de ben segur resultava incòmode per a un Raimon Obiols o un Pasqual Maragall. Però a l'època del felipisme, això donava resultat. El PP fa el mateix i encara amb més motiu, perquè la seva estructura a Catalunya és molt feble i els seus dirigents històrics –Jorge Fernández Díaz, Alícia Sánchez-Camacho, o el mateix Millo– ja no compten per a res. És més, la seva participació activa en totes les jugades brutes de l’operació Catalunya els ha convertit en elements tòxics fins i tot per a molts dels seus antics votants. 

Per sort, la majoria dels fills i néts de la immigració andalusa, si bé no han renunciat als seus orígens, se senten plenament catalans, treballen en empreses catalanes o potser les dirigeixen, i segurament es pregunten qui és, o qui s'ha pensat que és, aquest senyor del PP que afirma parlar en nom seu.

Toni Soler, 19.3.2023

E.E. 176 LA QUETA ÉS UNA COLLONADA?

A Barcelona, si t'hi encaparres, pots viure en català, tot i que amb algunes incomoditats i sempre a l'aguait: és un esforç notable de militància. Però es pot. En realitat, fa molt temps que és així. Diria que, com a mínim, tota la meva vida de mig segle llarg.

Això sí, als anys 70 el català va aconseguir fer un salt popular endavant, es va posar de moda associat al canvi democràtic i la recuperació de l'autogovern i dels ajuntaments. Encara vivim de rendes d’aquell salt màgic. Màgic?... Sense ser nacionalistes, i malgrat l'acusació de sucursalistes que els plovia del pujolisme, les esquerres (PSC i PSUC), molt fortes i majoritàries en el camp educatiu, van fer seva la llengua com un pilar de cohesió social i d’ascensor social.

Ara ens adonem que caldria fer-ne un altre, de salt endavant, si volem salvar l’idioma propi, parlat de forma habitual només pel 36% de la població. Però ens agafa cansats. El Procés està passant factura. Malgrat els intents de protegir-la i deixar-la al marge del pols polític sobiranista –a vegades fins i tot semblava que massa al marge–, la llengua ha quedat associada a la derrota. L'espanyolisme més recalcitrant s'ha esforçat a identificar l’independentisme amb el català, és a dir, a fer-ne l’idioma només d'alguns, a etiquetar-lo políticament, a culpabilitzar-lo... Per sort, la realitat social no es correspon amb aquesta tensió: al carrer domina el castellà, però la bel·ligerància contra el català és baixa, i viceversa. El que tampoc no hi ha, certament, és un corrent a favor, en positiu, de l’idioma històric del país.

La campanya institucional de la Queta respon a aquest intent de tornar a construir un discurs amable i optimista al voltant del català... La publicitat ajuda, però no fa miracles. Igual que als anys 70, sense esforç cívic i polític no hi haurà màgia que valgui...

Ignasi Aragay, 19.3.2023

E.E. 175 LA BARCELONA IRACUNDA

No ens enganyem: raons per al pessimisme n’hi ha a cabassos. Ara que vivim temps de distopies, de no-future, i que tots plegats, començant pels joves, ens creiem molt desgraciats i ens anem deixant caure pel pendent del fatalisme, una bona manera de relativitzar els nostres mals és mirar enrere. No és un consol, només un exercici per desdramatitzar. Hi ha hagut períodes de la història molt més durs i sagnants. A Barcelona i al conjunt de Catalunya, el segle XIX i bona part del XX van ser un autèntic festival de violència i bandositats. La capital es va guanyar la fama de ciutat anàrquica i iracunda, a l'avantguarda de la revolució: higienisme, anarquisme, socialisme, comunisme, vegetarianisme, esperantisme... Tots els ismes utòpics hi arrelaven. "Barcelona és la ciutat industrial més gran d'Espanya i la seva història registra més lluita de barricades que qualsevol altra ciutat del món", va escriure Friedrich Engels. Tenia raó... No només hi havia misèria per la guerra, també per la sequera prolongada, per una important crisi del deute públic i per una Barcelona cada cop més densa i insalubre, encotillada per les muralles.

Sí, tot això ens sembla llunyà. Ho van viure els avis dels meus avis. Vist així, potser no ho és tant, de remot. Els nostres avantpassats també van veure la bullanga de 1842 i el consegüent bombardeig d'Espartero, la vaga general del 1855 (primera d’Espanya) que va impressionar Marx, els atemptats anarquistes (de 1894 a 1900 van esclatar una seixantena d’artefactes, inclosa la bomba del Liceu, que van fer 38 morts). Entre el 1814 i el 1900 Catalunya va estar 60 anys en estat d'excepció. I ja al XX, més vagues i atemptats, la Setmana Tràgica del 1909, el pistolerisme... Llegit així, tot seguit, fa basarda. I és el nostre passat prou recent. Venim d’aquesta distopia.

Ignasi Aragay, 18.3.2023

E.E. 174 QUIN VALOR TÉ UNA CRÍTICA DEMOLIDORA?

 ... en la nostra premsa, són molt rars els articles en què una obra d'art, de pensament o de literatura són analitzats fredament, amb coneixement de causa i, naturalment, el punt d’opinió personal —que els afectats poden haver considerat ximple o equivocat, hi tenen dret— que hauria d’escaure a tota peça de crítica literària o artística.

Però això, com hem dit, és cosa rara a casa nostra... Aquí, per desgràcia, ens hem convertit des de fa temps en una “gran família”, i ja se sap que els draps bruts es renten a casa, en la intimitat, mai en públic. Però la funció de la crítica és una altra cosa. Tot país en què la bonhomia o la benvolença renuncien a LA CRÍTICA SERIOSA, és un país en què, a la llarga, proliferaran coses menudes. Una novel·la com Jo canto i la muntanya balla (així en català gramaticalment correcte), que, en privat, una colla de crítics i lectors han considerat catastròfica, donarà la volta al món per no haver rebut, en el seu moment, els comentaris crítics assaonats que hauria tingut en un país amb un estament crític ben consolidat...

Jordi Llovet, 18.3.2023