Una vida de tornar a l'escola cada dia, a ensenyar, a intentar fer-se respectar.
Una vida corregint còpies al vespre, el cap de setmana, apuntant amb tinta vermella o blau turquesa «Pot fer-ho millor...», animant «Progrés evident, endavant!», desvetllant les tímides potencialitats «Tingues confiança!» Amb els punts d'exclamació per donar més pes a les seves paraules.
Una vida passada llegint una vegada i una altra, buscant noves maneres d'interessar-los. Encenent la llum dels ulls apagats.
Lluitar contra les pantalles que els atrapen, contra les xarxes que esquematitzen, ensenyar-los a pensar per ells mateixos.
Animar-los a fer preguntes incòmodes, no us en rigueu mai.
Una vida veient-los adormir-se i intentar despertar-los. Esperar arribar a despertar-los.
Una vida repetint instruccions, organitzant reunions de pares i mestres, convocant estudiants que perden el nord, rebent els pares sempre descontents.
Una vida entomant els canvis de ministres, de programes, d’instruccions i de directors, adaptant-se rondinant només una mica.
Una vida desanimant-te sovint, de vegades gratament sorpresa. La sensació de repetir sempre les mateixes coses. Preguntant-se de vegades el per què.
Una vida intentant mantenir viu l'entusiasme, fent-ho tot per no convertir-se en un professor amarg i enfadat. Continuar creient-hi. Trobar-li el gust a ensenyar.
Una vida escoltant exposicions anodines, exposades per veus mutants, suportant els "euh, doncs, això", i repetint "no pots portar el mòbil a classe".
Donant classes particulars per arribar a final de mes, tot dient "amb el meu sou de profe, no m'ho puc permetre". Calcular cada despesa però donar-se sense parar compte.
Explicar, repetir, escoltar, parlar, llegir, escriure, estar cansat.
La festa de fi de curs. Tantes festes de fi de curs, tots els alumnes que has tingut, tots aquests companys professors.
El cafè que compartim a corre-cuita per animar-nos abans d'enfrontar-los.
Els agraïments de vegades anys després, quan et creues amb un antic alumne al mercat, "Vostè va ser important per a mi, senyor, ho sap", unes paraules murmurades en un xiuxiueig, i l'home marxa, avergonyit, amb la seva dona i el cotxet del nen. Unes poques paraules a final de curs esgarrapades en un tros de paper que van escriure entre tots, el regal col·lectiu, un llibre que ja hem llegit, sovint. Donar les gràcies, dir que tot això no és en va. Que per tot això valia la pena deixar-hi la pell.
Em venen ganes de plorar quan miro la foto d'aquest professor.
A reveure senyor Dominique Bernard.
( Anne Roumanoff 14 d'octubre de 2023)
