pd 1576 Encallats a dues bandes

(arafamésdunany)

La insistència de l’estat espanyol en la pràctica de la repressió contra Catalunya és grotesca i inadmissible, però també indica que els seus governants no saben fer altra cosa, no donen per a més. Disposen de jutges i fiscals que de bon grat accedeixen a embrutir les seves funcions per posar-se al servei d’uns interessos polítics concrets (els del bloc del 155), i de policies que també es troben a gust fent el paper de missatgers de la por... Confien arribar a generar prou por perquè tothom s’avingui a acotar el cap i callar davant dels abusos, per no patir represàlies. L’estratègia, però, no funciona... Estan encallats en l’autoritarisme i la corrupció, i aquest encallament és el símptoma que sol precedir les caigudes dels règims.

Sebastià Alzamora

pd 1575 Estat del revés

(arafamésdunany)

L’existència d’una revolta catalana violenta és la pedra angular de la repressió espanyola del Procés. Si no hi ha violència, no hi ha rebel·lió; si no hi ha rebel·lió, no té sentit la presó preventiva; si no hi hagués empresonaments i exilis, Puigdemont seria des de fa setmanes el president d’una Generalitat sense article 155. .... Primer hi ha els fets, després les conseqüències... potser no és que uns fets comportin unes sentències, potser hi havia una sentència inicial i a partir d’aquesta decisió política -escapçar l’independentisme, tal com va verbalitzar Soraya- s’ha anat construint la narració dels fets, a mida, que permet dictar-la. L’Estat de dret va dels fets a les sentències. Si es va de les sentències als fets, no hi ha estat de dret, sinó un estat del revés.

Vicenç Villatoro

pd 1574 No em dona la gana

(arafamésdunany)

DRETS. Que les clavegueres de l’Estat enregistrin i filtrin una conversa privada és un atac als drets individuals. Especialment quan la conversa no té res a veure amb els presumptes delictes que s’imputen​... ​Però el pitjor de tot és que, mentre estem tan ocupats en la conversa mamelluda d’en Salvadó,  ningú no es preocupa de denunciar que hi ha una policia política que es dedica a espiar i a destruir adversaris polítics, furgant en els seus punts febles, com habitualment ho feia la Brigada Político-Social, o la Gestapo, o la Stasi, o la CIA. És un tentacle de la mateixa bèstia que ens va apallissar l’1 d’octubre, que manté els Jordis en presó preventiva des de fa 146 dies, que pretén empresonar Valtonyc per unes lletres fora de to. Els sicaris d’aquesta bèstia, que no comptin amb mi ni per acció ni per omissió.

Toni Soler

pd 1573 I ara què (Espanya

L’independentisme volia fer efectiva una República i no se n’ha sortit. L’Estat volia desactivar l’independentisme i no se n’ha sortit. La crisi actual a l’independentisme és per no saber què s’ha de fer ara per aconseguir l’objectiu. La crisi política actual a l’Estat, també. Certament, la dreta i l’extrema dreta sí que figura que tenen una estratègia per aconseguir-ho: suspendre eternament l’autonomia i intensificar la repressió. Però no sé si és una estratègia o si és més aviat una venjança i el terreny de joc per competir en radicalitat entre ells. Qui no té cap estratègia són Sánchez i el PSOE (i per tant el PSC). Aparentment, la seva seria una aposta de tercera via: ni suspendre l'autonomia ni permetre l'autodeterminació i convèncer els catalans que amb això ja en tenen prou. Però és incompatible amb els presos, amb l’increment de la repressió i amb els espionatges de Borrell. el PSOE practica la dutxa escocesa per passar el dia i empènyer l’any.  a Espanya, la manca de tota idea, de tot projecte, fa que surin les inèrcies de la política barata: la demagògia, el partidisme, la maniobra. És a dir, la ingovernabilitat.

Vicenç Villatoro

pd 1572 Més enllà dels líders 2

(arafamésdunany)

... el viatge postpujolista de Catalunya al país de la llibertat està resultant duríssim. Quan penses que tens l’ideal a tocar, es torna a allunyar, com un miratge. El fantàstic miratge de l’1-O... Ara tornem a ser en un període contrareformista. I a la Catalunya somiadora anem a contracorrent. Sempre ens passa igual. Espanya, en canvi, està ben alineada amb els temps que corren, temps lletjos de líders grisos i pobles porucs, de ressentiment i patriotisme xenòfob, de banalització democràtica. “Ni la perfecció ni la plenitud són d’aquest món”, ens adverteix Josep M. Esquirol al seu últim assaig:"La penúltima bondat". Haurem de sobreviure entre la malesa per pensar un altre futur.

Ignasi Aragay

pd 1571 Més enllà dels líders 1

​(arafamésdunany)

Ningú neix assassí... Les persones ens construïm, ens fem. La personalitat de cadascú -el caràcter és el destí- naturalment compta molt, però també l’entorn, la família, els amics (i enemics), l’escola, les circumstàncies, l’atzar, l’època... No estem sols, al món. Ni Stalin ni Hitler van convertir-se en assassins de masses tots sols. Van ser pobles sencers els que els van elevar a la categoria bàrbara de líders messiànics... la història, malgrat els líders singulars, la fem entre tots. Els lideratges polítics són crucials, però no ho són tot... la democràcia espanyola es basa en l’imperi de la llei, no en el principi de llibertat. No tolera ni entén un poble alçat.

Ignasi Aragay

pd 1570 Ara que som tan republicans 2

(arafamésdunany)

... el primer enemic de qualsevol República és el poder hereditari. ¿El de la monarquia? Sí, esclar. Però també el de l’oligarquia que es va passant de pares a fills fortunes, cognoms i tota mena de privilegis. La gran victòria ideològica de la dreta és haver-nos convençut que posar límits a tenir més ens condemna a tots a la pobresa. Que aquesta idea tan antirepublicana, tan antievangèlica, acoti el terreny de joc de les polítiques “moderades”, fa clònics els grans partits d’esquerra i dreta i dona ales a la demagògia... S’ha pogut ser catalanista, i independentista, sent neoliberal... No es pot ser republicà -no es pot posar límits a tenir més ni es pot lluitar de manera efectiva per la igualtat- des d’aquestes mateixes posicions. És bo que constatem que republicanisme i sobiranisme són dues cares d’una mateixa ideologia. No hauríem d’ignorar que aquesta ideologia té límits per la dreta.

Albert Pla Nualart