pd 2136 El món d'ahir i el món que ve

 (arafa...)

...

En aquests dies de confinament, penso en la confinada Anna Frank. El virus que no la deixava sortir pels carrers d'Amsterdam va acabar entrant a l'annex. Ja a Bergen-Belsen, i havent mort la seva germana Margot, la vida va deixar d'importar-li. Però abans que això passés va deixar escrit: “És difícil en temps com aquests pensar en ideals, somnis i esperances, només perquè els acabi esclafant la crua realitat. És un miracle que no abandoni tots els meus ideals. Tanmateix, m’hi aferro perquè continuo creient, malgrat tot, que la gent és bona de veritat en el fons del seu cor”. No hi ha coronavirus ni canvi climàtic que pugui derrotar aquesta creença i és només aquesta creença –per ingènua i pueril que ens sembli– la llum al final del túnel del món que ve... i de tots els mons d’ahir.

Albert Pla Nualart 10.5.2020

lliVre 1 El viatger nocturn

El viatger nocturn, Maurizio Maggiani; pàg. 69

"...Davant de la porta hi havia una orquestra que tocava. Un acordió, un saxo i un violí. La primera cançó que vaig sentir tocar era O sole mio. La sabia. Una orquestra de gitanos; romanesos, magiars, potser bielorussos. o búlgars. Qui sap?

Els gitanos.

No saps de què et parlo, Jibril. Una d'aquelles orquestres de professionals que tocaven a tots els restaurants de l'Europa de l'est a l'època del socialisme. Professionals honestos. Músics molt de moda quan els gustos dels clients eren més senzills, més tradicionals i acomodaticis. Quan als nuvis els agradava ballar els balls vells. Quan els joves encara els podien venir ganes de fer-se un petó si a prop tocaven O sole mio o Moscow Midnight...

Segur que havien vist desaparèixer els locals on havien fet carrera, i els joves que els escoltaven. I tanmateix no tenien ganes de canviar de repertori. Encara no. Potser havien treballat trenta anys per fer-se'l seu, hi havien treballat durament..."

(Nota: m'ha fet pensar en els vells i no tan vells flubiolers)

pd 2135 Elogi de la disciplina

 (arafa...)

Fa un parell de setmanes vaig publicar en aquestes mateixes pàgines un text titulat Apatia. Mai no m’hauria pensat que aquell text pogués portar tanta cua. Em van escriure dues menes de lectors. Sobretot ho van fer els apàtics. Em deien que es trobaven en el meu mateix cas, que no tenien ganes de fer res, … Després n’hi va haver dels altres. Els esforçats, que els dic jo. Que si hem de ser positius, que si ens hem d’esforçar, que si ens en sortirem, que tot anirà molt bé, que el món és meravellós, etc. Hi va haver una senyora que em deia que ella fins i tot ballava sardanes, per tal de fer exercici. Admirable. I em remarcava que era més gran que no pas jo. Més admirable encara. La vida és tan polièdrica que no deixa de donar-te sorpreses. Jo, que em penso que no n'he ballat mai cap, de sardana, que no sabria com posar-m'hi, m'emociono —només una miqueta, perquè estic apàtic, els ho recordo— davant de la imatge imaginària d'una velleta com jo ballant sola una sardana, per fer exercici. Aquest país no té pèrdua. Ens en sortirem, segur!

Jo continuo amb la meva apatia, ja els ho acabo de dir. I per vèncer-la, ni que sigui lleugerament, m’administro un remei que no té rival. Contra l'apatia, disciplina. Es tracta de fer-se un programa i seguir-lo amb exactitud. Un horari que inclogui les feines de la casa, esclar, escombrar, passar el motxo, treure la pols, etc. I cuinar. I posar ordre a la cuina. En fi, el que calgui. Que inclogui també una mica d'exercici, no diré ballar sardanes, però sí caminar una miqueta. Jo ho faig per l’eixida de casa, que fa dotze metres de llarg, i apa, amunt i avall, fins a fer un quilòmetre, com a mínim. Va bé parlar per telèfon mentre camines. Et distreu. Se’t fa més curt. Després va bé el treball del cervell. Llegir alguna cosa seriosa...

El que sí que hem de defugir són totes aquestes informacions contradictòries que inunden les xarxes. No fan més que produir més apatia... També cal mirar el correu i contestar algun mail, això el mínim. I dedicar una bona estona a la música... posem-nos un disc, encara que l’apatia ens freni de triar. Triar és molt cansat, evidentment.

Quan l’apatia se'ns menja, disciplina! Em sembla que pot funcionar. Però no ens passem. La disciplina és cansada i només faltaria que després de l’esforç encara acabéssim més apàtics.

Narcís Comadira 9.5.2020

pd 2134 Quan l'Estat se't fica al llit

 (arafa...)

... Hi ha una regla no escrita per als governants a la qual s'haurien d'atenir que diu "No imposis normes que no pots fer complir"....

El xoc de la pandèmia ha permès intervencions de l'estat en les nostres vides com ningú viu recorda. Hem assumit amb facilitat limitacions de la mobilitat, però també retallades de drets fonamentals com el de manifestació. Almenys aquí no es fiquen al nostre llit o en els nostres afectes, i el govern permetrà que decidim a qui volem veure –la limitació serà de nombre–. Si ho fes, ens hi hauríem d'oposar fermament. L'estat no hauria d'atrevir-se mai a organitzar els afectes humans...

Núria Alabao 9.5.2020

pd 2133 Tres previsions sobre el món post covid-19

(arafa...)

1. En sortirem canviats. Ho dubto. Després dels horrors de la Primera Guerra Mundial i de la pandèmia de grip del 1918 (que va matar 10 vegades més espanyols que el covid-19), el que va venir van ser el jazz, el xarleston, l’especulació borsària i els Feliços Vint, una de les èpoques de més frivolitat, desigualtat i irresponsabilitat que ha protagonitzat Occident, i que, gens sorprenentment, va acabar molt malament. Per bé o per mal, si els bitllets d'avió i la benzina segueixen tenint els preus que tenien, tornarem a passar els caps de setmana a l'altre extrem d’Europa, les autopistes es tornaran a col·lapsar els caps de setmana i els carrers tornaran a omplir-se de cotxes...

2. La recuperació econòmica serà ràpida... o no.

3. La crisi fiscal pot portar a canvis radicals i permanents. El cost de la crisi per a les arques públiques està resultant fenomenal, i estem molt lluny de veure'n el final, perquè mentre el sector turístic no es normalitzi, l'Estat haurà de suportar el cost dels ERTO, el de les prestacions de desocupació i la reducció de la recaptació. De moment, té barra lliure per gastar, però és qüestió de temps que els creditors comencin a demanar explicacions...

Miquel Puig 9.5.2020

 

pd 2132 "L'economia" i el benestar

 (arafa...)

... El benestar és fruit del sentiment de créixer humanament: de sentir que som fidels al fi últim de la nostra naturalesa. I anar molt bé de salut (amb esport i dieta) o economia (enriquint-nos) no sempre facilita i de vegades entrebanca -si en fem un fi i no un mitjà- el complex procés d'esdevenir persona... una economia que no ens faci més feliços està mal orientada...  amb menys pressió econòmica es pot viure millor... n’hi ha hagut prou amb unes poques setmanes de consumir i produir només el que necessitem perquè l'economia es desplomi... ¿I si ens poséssim a fer una economia lògica, una economia del benestar (i del benestar de tots)?

En un món no neoliberal -en un món possible i millor- tendiríem a produir i consumir només el que necessitem per tenir més temps per ser persones. No faltaria feina perquè feina seria treballar pel bé comú (i això mai s’acaba), i no hi hauria atur perquè la feina seria un dret i un deure. En un món sostenible-l'únic món possible si no ens volem extingir- produir i consumir menys propiciaria més benestar.

Albert Pla Nualart 3.5.2020

pd 2131 Avui, córrer

(arafa...)

(Nota prèvia de l'amanuense: on ella diu córrer, jo diria caminar)

... Tenim un cos ideat (diguem-ne així) per córrer... Córrer t’ensenya coses. O te les fa saber. Per exemple, que una baixada és un regal, un regalàs dels déus. Una pujada, t'ho miris com t'ho miris, estiguis molt o poc entrenat, és sempre una putada. I el que aprens és que s’acabarà. S'acaba tard o d'hora. Els novençans no ho aguanten i caminen. Els gats vells diuen: “Redueix, aguanta, mira’t aquell arbre d’allà, és el final, s'acaba, s’acabarà”. Per tant, el pla no és ni baixada ni pujada, però no és neutre. La lliçó és aquesta. El pla és millor que la pujada, però no ens n’adonem fins que no fem pujades. Traduït a la vida, la pujada és atur, malaltia, pena. La baixada és amor, feina, harmonia, bon rotllo. I el pla és l’absència d’atur, de malaltia i de pena. Per tant, no és neutre. És un regal. Però no te n’adones fins que no has patit...

Aquest dissabte surto a córrer... Els meus estimats amics, companys de muntanya, també sortiran i ens veurem de lluny. Quan t’han pres alguna cosa és quan valores, com mai, tornar-la a tenir.

Empar Moliner 2.5.2020