pd 545

AVUI, 3 de juliol del 2002

AI, L'ESTIMACIÓ SERVIL DELS PARES!...

Josep Varela

...

Quantes vegades s'haurà de dir als pares que els nens necessiten, precisament per formar la seva personalitat, tenir unes normes, i que l'obligació de complir-les és bàsica en la seva educació? Fins quan s'haurà de repetir als pares que quan els mimen, quan no saben dir que no als seus fills, els estan fent un pèssim favor?...

...

Convertir-se en esclaus dels capricis dels marrecs en lloc de fer-los anar per rengles raonables i clars és un dels principals errors de l'educació actual.

Naturalment que hem d'estimar els nostres fills! però mai d'una manera servil, mai deixant que siguin ells els que dictin les normes... S'ha de fer veure als pares que els nens clamen per tenir disciplina, encara que protestin en contra. Naturalment que ho fan, de protestar! És la seva manera d'expressar-se, però dins seu estan desitjant que el pare o la mare no transigeixin i els facin complir l'ordre donada. Si els pares, per mandra, por o comoditat, s'arronsen, el nen queda decebut... i una mica més mal educat.

pd 544

PRESÈNCIA,  11 de febrer de 1996

ADOLESCENTS SENSE REFERÈNCIES (i 2)

Joan Torres i Culubret

(Continuació)

...

Com esperar que creguin en l'esforç individual i el treball amb aquestes perspectives? És tan difícil estranyar-se que cerquin l'èxit  davant del grup mitjançant actes heroics gratuïts que acaben en tragèdia? El curiós és que veiem aquests fets com a nous quan hi ha pel·lícules americanes dels anys seixanta en què les competicions suïcides amb cotes eren el pa de cada dia.

Sóc dels que creuen en la joventut, en la seva capacitat d'entusiasme i, si esdevé el cas, de revolta. Cal reconèixer que, amb les renúncies de la nostra generació, els hem deixat mala peça al teler. Però quelcom hauria de canviar, caldria que sentissin l'alè de la nostra solidaritat. No només de paraula, cal ajudar-los canviant els valors. Tot lluitant amb ells per aconseguir que els respectin com a treballadors i com a persones... 

pd 543

PRESÈNCIA,  11 de febrer de 1996

ADOLESCENTS SENSE REFERÈNCIES (1)

Joan Torres i Culubret

... Durkheim pensava que la felicitat humana només es troba garantida si les ambicions dels individus són limitades per normes socialment acceptades. Actualment els moderns corrents de pensament sostenen que la comunitat com a concepte és un anacronisme, fins i tot una idea reaccionària: ja fa anys que preval l'individualisme.

... Hi ha una pèrdua de referències i de seguretat per part del jovent i una crisi de la família tradicional,... que difumina el paper dels pares, que volen eludir els conflictes, necessaris en els joves per tal d'afirmar-se.

D'altra banda, hi ha un factor, lligat als mitjans de comunicació, que ha fet  molt de mal a la figura dels pares com a referent: el culte al diner com a mesura de l'èxit, i el que és pitjor, associar l'autoritat-valor del progenitor al patró diner...

(Els adolescents) ... estan insatisfets de la societat actual... tenen por de l'atur... estan desencisats de la política i no es comprometen en tasques altruistes. Tampoc són capaços de revoltar-se. El seu somni no sol ser assemblar-se als pares; volen ser multimilionaris. Són la generació "stand by" (en espera), i la idea que seran la primera en molts anys que viurà pitjor que els seus progenitors ha calat fons...

 (continuarà demà)

pd 542

EL PERIÓDICO 24 de novembre del 2001

ELS FILLS DELS DELS ANYS 60

Antonio Franco

No té sentit que en una situació democràtica, amb el dret tan a mà, hi hagi tanta violència elèctrica en l'ambient.

Massa alumnes tenen por d'altres nois. Massa professors estan a  la mercè del fet que alumnes violents o desvergonyits els humiliïn a la classe...

Potser l'escola no està ben pensada per ensenyar convivència. Però la clau del que passa està tant a casa com a l'aula: en els pares i professors que vam ser estudiants en els mitificats anys 60, i en el  nostre abandó de més exigències de comportament. Ha estat un canvi excessiu. La degradació del respecte als altres és un suspens col·lectiu en l'assignatura Viure en Llibertat.

pd 541

EL PERIÓDICO  dissabte, 24 de novembre del 2001

TENSIÓ A L'ESCOLA

Jordi Casabella

Uns 12.000 alumnes catalans de secundària, d'edats compreses entre els 12 i els 18 anys, viuen com un trauma el maltractament, de paraula o obra, de què són víctimes de manera sistemàtica per part dels seus companys. Aquest és una de les conclusions de l' estudi "Joventut i seguretat a Catalunya", elaborat per la Generalitat. El treball revela que més de 4.000 estudiants han agredit físicament el professor una o més vegades, mentre que són gairebé 50.000 els que els han insultat.

... Els resultats no evidencien diferències notables entre la xarxa pública i la privada.

... el 3,1% d'alumnes de secundària (uns 12.000) declaren rebre amenaces, cops, robatoris, insídies o burles un o més cops per setmana, i dins del recinte escolar, i confessen que això "els afecta molt"...

Es tracta d'accions negatives que, considerades de manera aïllada, poden semblar lleus, fins i tot trivials, però que poden afectar amb severitat els joves que les pateixen... 28.000 més estan exposats al maltractament continuat, però o bé hi treuen importància o bé no n'hi donen gaire.

pd 540

EL PERIÓDICO  dissabte, 7 de setembre del 2002

SUSPENSOS PER AVORRIMENT

Antonio M. Yagüe

La falta d'interès i el tedi són les principals raons del fracàs escolar, segons una enquesta entre estudiants. 

Una gran diferència entre rics i pobres... El fracàs escolar és més gran a les autonomies amb un nivell de renda menor: " El fracàs obre una bretxa cada cop més gran en la societat. Una quarta part, els més pobres, n'acumulen gairebé les tres quartes parts. Les administracions hi haurien d'abocar esforços" (Álvaro Marchesi)

"Queda molt per fer en millores de programes, augment d'ajudes i suport social" (Hernández Gil)

Només la quarta part (dels estudiants entrevistats) diu que és positiu repetir. La gran majoria no creu que una repetició de curs en el moment adequat l'hagués ajudat en els seus estudis.

Els contraris a aquest mecanisme estimen més important el suport pedagògic, el canvi en els mètodes d'ensenyament i l'atenció diferenciada als alumnes.

pd 539

EL PAÍS,  5 de setembre del 2001

CURSO

Félix de Azúa

Una part no prescindible de la població es dedica professionalment a l'ensenyament. És aquesta una activitat que va gaudir de gran predicament entre la gent senzilla, i encara queda un grapat de novel·listes i poetes que, de tant en tant, canta la memòria d'un vell mestre, savi, benèfic, i obligadament republicà. Aquells eren temps en què l'ensenyament tenia una funció indiscutida. Si l'alumne era despert, treballador, disciplinat i obedient, podia lluitar per aconseguir un millor destí que el del seus pares. L'ensenyament era una Escala de Jacob.

Les coses han canviat. Gairebé ningú creu que un fill actual hagi de tenir oportunitats millors que les dels seus pares, per no parlar dels avis, els quals semblen haver-se quedat amb el país sencer com a botí. I si de cas algú de cor bondadós s'obligués a creure-ho, no sabria com encomanar al seu fill coses avui tan infames com el raonament, l'esforç o la disciplina, per no esmentar el respecte al mestre, signes, tots ells, de personalitat paranoica i fatxa. De manera que els mestres i professors no tenen ni idea de per a què treballen en tan arcaica activitat, ni com s'haurien de comportar en les actuals circumstàncies, o si de cas podrien ser més útils a la societat si es suïcidessin. A la vista del tracte que reben, es diria que una part del Govern així ho creu.

De manera que, en aquests dies en què fatalment i sense remei totes les cadenes de TV van a repetir fins a la nàusea l'entrada de nens a l'escola, d'adolescents a l'institut i de joves a la universitat, els ensenyants agrairien una imatge, només una, per caritat.

La professora ajuntant cartipassos abans de sortir de casa. La seva família que l'acomiada com si marxés a la guerra, l'espòs amb una criatura en braços, l'àvia eixugant amb el drap de cuina. La professora quan entra a l'escola, institut o facultat, i alça la mirada al cel incorruptible demanant clemència. Les amargues llàgrimes que vessa. Molt més amargues que les de l'inevitable nen i la seva no menys inevitable beneïda mare. Per una vegada, que el distingit públic vegi plorar als mestres.