«Els
nens no són infantils.»
«...Un pare
no és el pou de temps sense fons que ens sembla quan som petits.
Tenia quaranta-set anys, aquell dia que vaig pujar a veure’l a
l’habitació, i jo en tenia vint-i-un... De què podien parlar-se
un noi inexpert i maldestre i un pare moribund i espantat?...Tenia
uns ulls preciosos...» (pàg. 13 i 14)
«Religió i
llengua són els reductes últims de la persona, les dues grans
intimitats, l'últim que deu apagar-se quan morim. Tant l'una com
l'altra depenen de la fe. Religió i llengua són caps de pont
de la transcendència.» (pàg.
16)
«Al llarg de la
vida, anem entenent els nostres pares a mesura que anem
trepitjant els seu mateix tros de camí. Com més anys
fem, més superfície reflectim... Si superem l'edat de la seva
mort, el mirall ja no reflecteix res.» (pàg. 20)
«Era
un home atractiu, tenia la pell morena, els ulls verds i
els cabells molt negres i llisos, tenia l’aspecte d’un Delon o un
Sinatra.» (pàg. 20)
«Hi ha una
manera catalana i salvatge de desentendre’s dels fills... ve de la
por al sentimentalisme... Els catalans no tenim cultura emocional,
el sentiment ens sobrepassa i ens espanta. No hi hem estat
educats, no coneixem l’alfabet, al contrari, se’ns ensenya a
amagar-lo, a riure’ns-en i sobretot a desconfiar-ne, perquè és
l’única defensa que tenim per no prendre-hi mal.» (pàg.
40)
«A casa hi
havia el costum de guardar-ho tot i no llençar mai res, l'espai
no es considerava un valor, ni la pols un problema.»
(pàg. 44)
«no
hi ha res com el silenci i les pors per dividir l'enemic. La
repressió de postguerra va estendre el silenci fins a la meva
generació. Quan no hi ha justícia, tampoc hi ha
paraula.» (pàg. 102)
«Ells van viure
la guerra, però nosaltres va ser pitjor, nosaltres vam viure la
postguerra» (pàg. 103)
«El referèndum
de l’OTAN va ser un desengany pels joves de la meva edat, la nostra
primera notícia d’un sistema basat en la mentida i el
cinisme... era el moment de les FM municipals, que encara no
s'havien convertit en maquinària de desídia musical i propaganda
del govern municipal de torn... Vaig encertar un moment dolç de
l’educació pública, que va acabar fent la mateixa fi que les
emissores municipals i en general la política: la funcionarització
i la desídia...» (pàg.
116 i 117)
«Vaig començar
a escriure aquest llibre per parlar amb els meus pares morts. Parlar
amb els pares com els nostres fills parlaran amb nosaltres quan ja no
hi siguem, aguantar així el contacte a través de les parets. Mentre
jo parlo amb el pare, ell parla també amb el meu avi i el meu avi
amb el meu besavi, el besavi amb el rebesavi i així en una cadena
atemporal que també va cap els fills i cap els néts i els
besnéts que qui sap si vindran...»
(pàg. 230)
Toni Sala – l’altra editorial,
Barcelona 2021
