pd 2379 Llenguatge "no sexista"? Demà m'afaitaràs

(arafa<d'1any)

La correcció política està arribant a uns nivells, arran de l’anomenat “llenguatge no sexista” o “llenguatge inclusiu”, que fan que... ens hem creat un problema on no en teníem cap. Teníem una llengua funcional i la societat era masclista. Ara la societat continua sent masclista i la llengua és menys funcional. Bé, no ens equivoquem, la llengua funciona, és quan no l’acceptem tal com és que falla... La llàstima és que, partint d'un objectiu noble i lloable, aquest llenguatge es presta a fer-ne escarni i, cosa encara pitjor, pot crear la falsa sensació que s’està canviant alguna cosa quan en el fons no canvia res... tot plegat parteix d'una identificació equivocada entre gènere lingüístic i sexe... la majoria de llengües del món no tenen l’oposició de gènere masculí/femení i això no fa que les societats que les parlen siguin menys masclistes. Tampoc el fet que un càrrec o un estatus social sigui de gènere femení fa que estigui més feminitzat: les autoritats, tot i que sempre han tingut gènere femení, han sigut i són sobretot masculines. D’exemples n’hi ha a cabassos. Però el missatge que fer servir el masculí genèric és discriminatori va fent forat inexorablement, encara que no tingui un fonament racional ni lingüístic... Com que ens estem carregant el que en lingüística s’anomena gènere no marcat, perquè creiem que massa sovint coincideix amb el masculí (no en el cas de panteres o víctimes ni en tants d’altres, però tant és) i això “ha perjudicat les dones”, ara en necessitem un altre, però només per a determinats noms, aquells en què el masculí gramatical es pot identificar amb el masculí humà. Per exemple, lingüistes ja estaria bé però fusters seria fusteris (o com decidim que ho fem). Però, llavors, ¿no cauríem en la mateixa suposada trampa? ¿No invisibilitzaríem les dones? ¿O no era per fer-nos “visibles” que ens hem obligat a desdoblar? I, doncs, ¿haurem de fer la fórmula triple sempre per no “discriminar”? ... Va, home, va, que fa temps que ens afaitem!      

Maria Rodríguez Mariné, 25.4.21

 

pd 2378 La memòria curta

 (arafa<d'1any)

L’estranyesa en relació al passat es fa molt evident avui dia... ¿No seria millor mirar cap al futur en lloc de remoure tant de sofriment?”. Les ombres del passat tornen. La memòria són totes les coses que no volem saber. Sobretot, el que no volem saber. Sapere aude : atreveix-te a saber. I doncs, quina frase més poca-solta per als temps que corren... L’espai que separa el passat i el present es fa cada vegada més ample. Fa mandra recordar. Els joves diuen que no s'ha de sentir nostàlgia. És dolent per a la salut. L’experiència del passat esdevé una absoluta raresa. No hi ha ruptures ni discontinuïtats, només l’immediat, aquí i ara. S'ha de fer tot de seguida, en una eterna sincronia. El WhatsApp, el tuit. Claudio Magris constata un fenomen de “memòria curta”...  La memòria llarga, en canvi, no guanya gairebé mai. Quan ho fa, és per rescatar les restes del naufragi, i per equivocar-se, no pas per endur-se una medalla... La memòria llarga que s’escriu fa com una punta de coixí, és enrevessada i terrible. Punxa si claves l’agulla al lloc que no toca. La memòria curta, en canvi, fa de mal dir...  

Anna Pagès, 25.4.21

pd 2377 Piketty, la revolució silenciosa

(arafa<d'1any)

Una altra forma de socialisme (Ed. 62)... Recupera la idea i la paraula socialisme, però hi dóna un significat nou: participatiu i descentralitzat, federal i democràtic, ecològic, mestís i feminista. I amb propietat privada i capital per a tothom, però més ben repartits, esclar...

Piketty llança altres propostes. Primera: estendre el sistema implantat a Suècia i Alemanya de cogestió de les empreses entre accionistes i treballadors, amb la meitat dels seients dels consells d'administració ocupats per treballadors. Tant a les firmes grans com a les mitjanes i petites. Als països on s'ha provat, ha potenciat el desenvolupament econòmic.

Segona: per corregir el fet que el 50% més pobre de la gent no té propietats, crear una herència mínima o dotació de capital per a tothom...Per a Piketty, el fet que tothom disposi de 100.000 o 200.000 euros de patrimoni canvia molt les coses: pots permetre’t rebutjar feines mal pagades, pots arriscar-te a muntar el teu negoci...

Tercera: per fer aquests canvis de justícia econòmica, fiscal i mediambiental, no cal esperar a una unanimitat mundial... En resum, Piketty proposa un “accés igualitari de totes i tots a l'educació, al treball i a la propietat, i també, a més, amb una herència mínima per a tothom, independentment dels orígens de cadascú”. El que en Arcadi Oliveres sonava utòpic, en l’economista francès sembla tangible.

Ignasi Aragay, 18.4.21

 

pd 2376 La casa dels avis

(arafa<d'1any)

La casa dels avis és dues coses: és una casa molt normaleta, on els meus avis estiuejaven i, finalment, van viure, i, per tant, és una memòria d’infantesa. També és una altra cosa, que és el seu somni que recull tota la seva visió del món. Per tant, per a ells era la caseta i l'hortet de quan eren joves. Però la casa dels avis també és allò que hi és sempre, és la cosa contínua, la cosa permanent, la cosa arrelada, i, per tant, a més de ser una casa amb parets és una metàfora de les coses que toquen a terra...Jo crec que el lloc ens fa, el lloc on som, el lloc on hem nascut, el lloc on volem anar...

 Jo soc de la generació que ha sentit dir a la universitat “catalán, idioma de la burguesía ”. I jo dic: “Hosti, vol dir?” És a dir, a casa meva es parlava català, els meus avis eren catalanistes separatistes, i eren un manyà i una nuadora, que va entrar a treballar a la fàbrica als nou anys...

M'ha sobtat l’extensió del silenci. A casa no se'n parlava i quan sortia Franco parlant a la tele feien una ganyota, però que no és notés gaire. Si preguntaves sobre la guerra, doncs xiulaven i miraven cap a una altra banda. Vaig pensar que això és por, és una patologia familiar, però porto tres llibres sobre coses com aquestes, en entorns molt diferents, i el silenci és compartit. És el silenci dels vençuts. Els vencedors devien anar cantant el Cara al sol pels carrers, però a les famílies de vencedors tampoc els havien explicat res... No és la por, és el dolor, i una certa voluntat d’encapsular el dolor i de no deixar-lo en herència. A la meva família és una descripció, però jo crec que hi ha una generació que la processó li va sempre per dins. 

Esther Vera entrevista Vicenç Villatoro sobre el seu llibre "La casa dels avis", 7.3.2021

 

pd 2375 La realitat bifurcada

(arafa<d'1any)

...

La qüestió del Consell per la República podria resoldre’s amb certa facilitat si hi hagués un acord de concepte i de relat. Però no hi és. Va quedar clar quan el portaveu de Junts, Albert Batet, va afirmar que “els principals èxits de l’independentisme en els últims tres anys” s'han produït a Waterloo. Una tal afirmació indica que Junts -o una part de Junts- s'ha aïllat de la realitat catalana. Pretendre “bifurcar” l’acció de govern, com va dir Batet, i subrogar tota l'acció exterior de la Generalitat a un organisme privat que té tot just 90.000 socis, que genera recel en bona part de l’independentisme, i indiferència en la resta del país, és un plantejament que com a mínim és poc democràtic i xoca amb la idea de Catalunya com “un sol poble”. En canvi, que els partits aprofitin l’actiu de Puigdemont com a símbol de la reivindicació catalana a Europa, i formin un comitè o organisme de caràcter antirepressiu, no governamental, amb una pota interior i una d’exterior és una pretensió digna de consideració.

Toni Soler, 4.4.21

 

pd 2374 Els teus pares et van tenir per força

(arafa<d'1any)

... Franco va entendre molt bé que la desaparició de la llengua feia desaparèixer, en gran part, la sensació de pertinença a un país propi. I no cal ser un dictador per entendre això. Els presumptes demòcrates que van venir després (i que tenen crims d'estat volant en cercles al damunt de les clepses) se’n van burlar, la van menystenir, però sense èxit. La normalitat, la naturalitat de l'ús de la llengua (cartells, la tele, llibres d'èxit, sèries, teatre...) és el que no es pot tolerar. La llengua ha de ser una cosa estranya, postissa, que faci gràcia, que sigui folklòrica, que serveixi per parlar amb els vells rurals. Per això, ara, les agosarades bromes –als vuitanta no haurien gosat– contra els rurals i els seus accents, confrontades als de la ciutat.

Empar Moliner, 10.4.21

 

pd 2373 La reina

(arafa<d'1any)

Dilluns vinent el Parlament espanyol farà un homenatge a Clara Campoamor, que va ser escollida diputada en les Corts Constituents de la República i des d'allà va ser la principal impulsora del reconeixement del dret al vot de les dones. I saben a qui han triat per presidir aquest homenatge a l’antiga diputada republicana, morta a l'exili? A la reina d'Espanya! Francament, sembla una broma. Fer que una representant de la monarquia presideixi el reconeixement a qui va ser militant del Partit Republicà i que va titular les seves memòries La revolución española vista por una republicana sembla com a mínim un despropòsit. Una manera barroera d’apropiar-se des de la monarquia de l'herència moral dels qui la van combatre: posar-li a la memòria republicana una bandera de la monarquia al damunt. Però encara hi ha un despropòsit més gran: fer que l’homenatge a una dona que va lluitar perquè totes les dones tinguessin un paper polític per elles mateixes, no subsidiari, el presideixi l'única dona que té d'una manera explícita un càrrec polític institucional (com és el de reina consort) no pas per ella mateixa, pels seus mèrits i per allò que ella és, sinó per qui és el seu marit. Per estar casada amb qui està casada. Sembla fet expressament.

Vicenç Villatoro Lamolla, 10.4.21