dimecres, 21 d’octubre del 2015

pd 548

ARA, dissabte 10 d'octubre del 2015
PARES IMPERFECTES
Carlos González

Si hi ha pares perfectes, em temo que no els he vist mai. Moltes coses, sens dubte, les hem fet malament sense saber-ho. Les hem fet, precisament, perquè no ho sabíem. Les hem fet, fins i tot, convençuts que eren bones i necessàries. Potser anys més tard descobrirem l’error. O potser morirem en la ignorància. 
Altres coses les hem fet i immediatament hem sabut que l’havíem espifiat. De fet, ho hem sabut mentre ho fèiem. Ho hem sabut abans de fer-ho, hem sabut que havíem de parar, però no hem estat capaços de fer-hoSí, hem escridassat els nostres fills, sovint per petits errors sense importància (o per faltes més importants, però per les quals no hauríem mai escridassat un veí o un company de feina). Hem castigat els nostres fills pels mateixos errors o faltes lleus, i els hem castigat sense dret a defensa ni a recurs (“No em repliquis!”). Els hem insultat (“Tu ets tonto o què?”) i ridiculitzat (“Ja estàs plorant com un nen petit!”; “Tens l’habitació que fa vergonya!”). Hem oblidat pronunciar les paraules màgiques, sisplau i gràcies. Fins i tot, en alguna ocasió comptada, hem perdut els nervis i els papers i els hem donat una bufetada.
Irònicament, hem fet als nostres fills coses que, si ells fessin a un altre nen, els tornaríem a renyar. No, no som perfectes. Som humans. I el reconeixement d’aquesta veritat és una gran oportunitat en l’educació dels nostres fills (i en la nostra. Educació continuada. La paternitat és un continu aprenentatge). En primer lloc, podem mostrar als nostres fills, amb l’exemple, la manera d’arreglar les coses quan veus que ho has fet malament. I això no és necessàriament “Té el caramel que demanaves”, però tampoc no és mai “Té el maleït caramel i calla d’una vegada!”, sinó “Perdona, no t’havia d’haver cridat. Els caramels són dolents per a les dents i no n’has de menjar, però jo t’ho hauria d’haver dit bé i no cridant”. Ells sovint no saben fer-ho, i això els fa patir. He vist nens enfadats durant hores, sorruts, desobedients, irritables i irritants, després de fer una cosa malament, d’insultar o pegar a un altre nen. Crec que els fa ràbia, precisament, ser conscients del seu error i no saber què fer. No ho aprendran, esclar, en un dia, sinó després de molts exemples i molts anys. Nosaltres encara n’estem aprenent.
En segon lloc, el reconeixement dels nostres errors ens ajuda a comprendre els seus. ¿Oi que vostè, encara que hagi escridassat o colpejat el seu fill, l’estima molt? ¿Oi que no volia fer mal, que simplement havia perdut els nervis? Doncs el seu fill també estima els pares i tampoc no vol fer mal, encara que de vegades perdi els nervis o faci coses mal fetes.
(nota de l'amanuense: on diu pares també hi podem posar avis)

dimarts, 20 d’octubre del 2015

pd 547

EL PERIÓDICO  dissabte 24 de novembre del 2001
D'"INTEGRATS" A "AGRESSIUS"
...

El catedràtic Javier Elzo ha dividit els joves enquestats en quatre categories, a les quals ha penjat una etiqueta.
  1. Integrats (64%): No solen robar, ni accedeixen sense bitllet al transport públic. Són complidors, altruistes i valoren la formació que reben. Tampoc donen prioritat  als diners ni a la fama.
  2. Presentistes o disfrutadors (28%): el que més els interessa és viure el present a fons. Valoren les amistats i els agrada viure experiències noves. Els agrada colar-se a l'autobús i no senten estima per les regles.
  3. Incívics (6%): sovint es dediquen a destrossar el mobiliari urbà i menyspreen el rendiment acadèmic, la vida espiritual o la col·laboració amb les ONG. Els agraden els diners, la fama i tenir èxit amb les persones de l'altre sexe.
  4. Agressius (1%): Violents amb les persones. Robatoris, viatjar gratis en els transports públics, conduir sense carnet o assegurança. Valoren molt poc el compliment de les normes. Es comporten com a maltractadors escolars.

dilluns, 19 d’octubre del 2015

pd 546



AVUI dimarts 13 d'agost del 2002

PARES I MESTRES, EL COMPROMÍS DE L'EDUCACIÓ
Jordi Riera

Ser i fer de mestre em mereix un gran respecte i admiració... Aquesta és una feina que erosiona i xucla en la seva condició d'interacció humana contínua en què ells tenen un paper fronterer i mediador entre continguts, processos i valors... els educadors incrementen any rere any la percepció que l'educació escolar està resultant un repte massa solitari, difícil i cada vegada més carregat de responsabilitats delegades. No poden evitar que s'evidenciï que els pares no assumeixen íntegrament la seva condició de paternitat i per tant de responsabilitat educativa. No poden tampoc evitar preguntar-se si en realitat es reconeix socialment el seu titànic esforç.

...

Educar té moments de patiment, donació i angoixa per a ambdues parts, però sobretot demana temps i afecte, com a condició de possibilitat...

...

Ni les famílies que s'abstenen – perquè no en saben més o perquè no volen fer res més -, ni les famílies que només fiscalitzen el que ells creuen que passa a l'escola, poden reclamar gaire cosa als mestres. A tot estirar poden estar-hi agraïts.

diumenge, 18 d’octubre del 2015

pd 545

AVUI, 3 de juliol del 2002
AI, L'ESTIMACIÓ SERVIL DELS PARES!...
Josep Varela

...
Quantes vegades s'haurà de dir als pares que els nens necessiten, precisament per formar la seva personalitat, tenir unes normes, i que l'obligació de complir-les és bàsica en la seva educació? Fins quan s'haurà de repetir als pares que quan els mimen, quan no saben dir que no als seus fills, els estan fent un pèssim favor?...
...
Convertir-se en esclaus dels capricis dels marrecs en lloc de fer-los anar per rengles raonables i clars és un dels principals errors de l'educació actual.
Naturalment que hem d'estimar els nostres fills! però mai d'una manera servil, mai deixant que siguin ells els que dictin les normes... S'ha de fer veure als pares que els nens clamen per tenir disciplina, encara que protestin en contra. Naturalment que ho fan, de protestar! És la seva manera d'expressar-se, però dins seu estan desitjant que el pare o la mare no transigeixin i els facin complir l'ordre donada. Si els pares, per mandra, por o comoditat, s'arronsen, el nen queda decebut... i una mica més mal educat.

divendres, 16 d’octubre del 2015

pd 544

PRESÈNCIA,  11 de febrer de 1996
ADOLESCENTS SENSE REFERÈNCIES (i 2)
Joan Torres i Culubret


(Continuació)
...
Com esperar que creguin en l'esforç individual i el treball amb aquestes perspectives? És tan difícil estranyar-se que cerquin l'èxit  davant del grup mitjançant actes heroics gratuïts que acaben en tragèdia? El curiós és que veiem aquests fets com a nous quan hi ha pel·lícules americanes dels anys seixanta en què les competicions suïcides amb cotes eren el pa de cada dia.
Sóc dels que creuen en la joventut, en la seva capacitat d'entusiasme i, si esdevé el cas, de revolta. Cal reconèixer que, amb les renúncies de la nostra generació, els hem deixat mala peça al teler. Però quelcom hauria de canviar, caldria que sentissin l'alè de la nostra solidaritat. No només de paraula, cal ajudar-los canviant els valors. Tot lluitant amb ells per aconseguir que els respectin com a treballadors i com a persones... 

dijous, 15 d’octubre del 2015

pd 543

PRESÈNCIA,  11 de febrer de 1996
ADOLESCENTS SENSE REFERÈNCIES (1)
Joan Torres i Culubret

... Durkheim pensava que la felicitat humana només es troba garantida si les ambicions dels individus són limitades per normes socialment acceptades. Actualment els moderns corrents de pensament sostenen que la comunitat com a concepte és un anacronisme, fins i tot una idea reaccionària: ja fa anys que preval l'individualisme.
... Hi ha una pèrdua de referències i de seguretat per part del jovent i una crisi de la família tradicional,... que difumina el paper dels pares, que volen eludir els conflictes, necessaris en els joves per tal d'afirmar-se.
D'altra banda, hi ha un factor, lligat als mitjans de comunicació, que ha fet  molt de mal a la figura dels pares com a referent: el culte al diner com a mesura de l'èxit, i el que és pitjor, associar l'autoritat-valor del progenitor al patró diner...
(Els adolescents) ... estan insatisfets de la societat actual... tenen por de l'atur... estan desencisats de la política i no es comprometen en tasques altruistes. Tampoc són capaços de revoltar-se. El seu somni no sol ser assemblar-se als pares; volen ser multimilionaris. Són la generació "stand by" (en espera), i la idea que seran la primera en molts anys que viurà pitjor que els seus progenitors ha calat fons...

 (continuarà demà)

dimecres, 14 d’octubre del 2015

pd 542

EL PERIÓDICO 24 de novembre del 2001
ELS FILLS DELS DELS ANYS 60
Antonio Franco

No té sentit que en una situació democràtica, amb el dret tan a mà, hi hagi tanta violència elèctrica en l'ambient.
Massa alumnes tenen por d'altres nois. Massa professors estan a  la mercè del fet que alumnes violents o desvergonyits els humiliïn a la classe...
Potser l'escola no està ben pensada per ensenyar convivència. Però la clau del que passa està tant a casa com a l'aulaen els pares i professors que vam ser estudiants en els mitificats anys 60, i en el  nostre abandó de més exigències de comportament. Ha estat un canvi excessiu. La degradació del respecte als altres és un suspens col·lectiu en l'assignatura Viure en Llibertat.