ARA 21 de gener del 2017
UNA MANDRA QUE ENS FA TRAÏDORS
Sílvia Barroso
... (Vaig rebre una carta de) la companyia a la qual he pagat durant deu anys l’assegurança del pis... Era una carta de ruptura. La més surrealista que he tingut mai. Em comunicaven que al març, quan venci la pòlissa, la nostra relació quedarà “anul·lada”. Vaig pensar que era un error i vaig trucar a la companyia. I una operadora em va dir que si volia parlar en català m’hauria d’esperar que trobessin algú que conegués aquesta llengua -maleeixo la feblesa d’haver-li dit que no calia- i em va fer notar que la nostra relació és de “mutu acord”: igual que jo la puc trencar, “la companyia també té dret a fer-ho”...
Li vaig recordar que sempre he pagat les quotes amb puntualitat. “El problema és que ha tingut cinc sinistres [en deu anys]”, em va contestar. I me’ls va llegir un per un, amb to indignat perquè l’obligava a entrar en detalls escabrosos. Els cinc sinistres en qüestió -la majoria no passaven d’una taca d’humitat- no han estat mai causats per mi sinó per altres veïns, de manera que la meva companyia sempre s’ha limitat a enviar un pèrit i, un parell de vegades, a moure paperassa.
Mai ha hagut de pagar cap reparació. Però troben que utilitzar un servei que pagues cada any la meitat dels anys és “alta sinistralitat”. I per tant, trenquen amb mi. Complint estrictament la llei. Una llei que permet a un determinat tipus d’empreses repudiar un client perquè utilitza el servei que ha pagat. Una norma que dona marge a grans companyies per presentar aquestes decisions com un tracte d’igual a igual. ¿En quin aspecte són iguals una multinacional i el propietari -hipotecat- d’un pis de 40 metres quadrats sense ascensor? ¿On és l’equitat de l’aplicació d’aquesta regla? Molt sovint les lleis que tenim ens escupen a la cara. Normalment ni les coneixem, i és clar que no fem res per canviar-les. Ens volen submisos i ens hi tenen, per mandra. Una mandra que ens fa traïdors a nosaltres mateixos.
... (Vaig rebre una carta de) la companyia a la qual he pagat durant deu anys l’assegurança del pis... Era una carta de ruptura. La més surrealista que he tingut mai. Em comunicaven que al març, quan venci la pòlissa, la nostra relació quedarà “anul·lada”. Vaig pensar que era un error i vaig trucar a la companyia. I una operadora em va dir que si volia parlar en català m’hauria d’esperar que trobessin algú que conegués aquesta llengua -maleeixo la feblesa d’haver-li dit que no calia- i em va fer notar que la nostra relació és de “mutu acord”: igual que jo la puc trencar, “la companyia també té dret a fer-ho”...
Li vaig recordar que sempre he pagat les quotes amb puntualitat. “El problema és que ha tingut cinc sinistres [en deu anys]”, em va contestar. I me’ls va llegir un per un, amb to indignat perquè l’obligava a entrar en detalls escabrosos. Els cinc sinistres en qüestió -la majoria no passaven d’una taca d’humitat- no han estat mai causats per mi sinó per altres veïns, de manera que la meva companyia sempre s’ha limitat a enviar un pèrit i, un parell de vegades, a moure paperassa.
Mai ha hagut de pagar cap reparació. Però troben que utilitzar un servei que pagues cada any la meitat dels anys és “alta sinistralitat”. I per tant, trenquen amb mi. Complint estrictament la llei. Una llei que permet a un determinat tipus d’empreses repudiar un client perquè utilitza el servei que ha pagat. Una norma que dona marge a grans companyies per presentar aquestes decisions com un tracte d’igual a igual. ¿En quin aspecte són iguals una multinacional i el propietari -hipotecat- d’un pis de 40 metres quadrats sense ascensor? ¿On és l’equitat de l’aplicació d’aquesta regla? Molt sovint les lleis que tenim ens escupen a la cara. Normalment ni les coneixem, i és clar que no fem res per canviar-les. Ens volen submisos i ens hi tenen, per mandra. Una mandra que ens fa traïdors a nosaltres mateixos.
