dilluns, 28 de juny del 2021

pd 2208 "Als fills, el més important és que els ensenyis a pensar" i 2

(arafa...)
(Davant del "pessimisme remugaire") cal dir-nos i dir-los que tot canvia. El món sempre ha anat a gran velocitat. Jo no sóc el que era. Ells tampoc seran sempre com ara. Això no vol dir relativisme moral. Hi ha unes idees bàsiques, però les pots anar matisant, enriquint, posant-hi colors. Tingueu confiança i no tingueu por de la diferència, de la diversitat, no tingueu por d’estimar. És molt més fàcil odiar, crear-se un enemic i viure en contra d'aquest enemic. Tenir un bon amic requereix molt més esforç...  estimar les persones que estimes costa molt. Passa entre pares i fills, entre parelles, entre amics: costa estimar els que estimes, és més fàcil cultivar els teus enemics. I quan et dediques a cultivar els enemics, descuides els amics. El que passa és que la maldat té bona prèdica, sembla valenta i fins i tot divertida. Però és molt fàcil. És molt més difícil viure amb el que Orwell en deia la common decency, la dignitat ordinària de la gent normal i corrent, tenir aquella facultat instintiva de copsar el bé i el mal, aquell sentit espontani d’ajudar el veí. Perquè no cal ser un heroi per estar pendent dels altres...
Jo m’aplico el triple filtre socràtic. Que el que facis sigui “veritable, bo i útil”. Això ho aplico als fills, al periodisme i la vida en general. Ara bé, som imperfectes. Si ho sabem veure, no és tan dolent ser imperfecte. La perfecció més aviat crea monstres. La imperfecció és més real...
jo ja he tingut fills, ja he plantat arbres, ja he escrit llibres i ara em començo a preparar per trobar un nou sentit de la vida quan la vida ja va de baixada. És molt important tenir projectes. Les persones que tenen un objectiu viuen més anys, i amb més plenitud. I el projecte no pot ser “Vull ser feliç”, la felicitat es troba fent coses. I si a algú li queda aquella recança de què faran els meus fills quan jo no hi sigui, estic segur que els fills, fins i tot quan ja no hi serem, sempre ens trobaran.
Ignasi Aragay 2.8.2020

diumenge, 27 de juny del 2021

pd 2207 "Als fills, el més important és que els ensenyis a pensar" 1

 (arafa...)

Ser pare és anar-se empetitint. Ets el protagonista absolut a l'escenari i, de cop i volta, et trobes que vas perdent paper i et converteixes en un secundari a qui ja no escolten ni li riuen les gràcies, que ja no controla ni domina, i llavors has d’aprendre a retirar-te de l’escenari... 
(Els fills) ... han de sortir a buscar el món, que s'han de comprometre, passar-s'ho bé, buscar els altres... És un crit al compromís. No exactament al compromís amb una causa, sinó al compromís amb la pròpia vida. El llibre està travessat per una cita de Voltaire: “La veritable vida de l'esperit és estimar i pensar”. Tenim la responsabilitat de ser humans, d’estimar l’altre (posar-nos en la seva pell) i de pensar per nosaltres mateixos...

Gramsci deia que el gran pes mort de la història és la indiferència... els joves d'ara han vingut a un món on el compromís va de baixa i puja l’individualisme, potser com a refugi perquè les coses no funcionen i els grans ideals, religiosos o laics, s’han ensorrat o han retrocedit molt...

    
Ignasi Aragay 2.8.2020

dissabte, 26 de juny del 2021

pd 2206 Consumisme i "eudaimonia"

 (arafa...)

... Cada cop tenim més clar que el neoliberalisme -la idea que desfermar i lloar l’afany d’enriquir-se ens enriqueix a tots- ha sigut una religió destructiva i perniciosa... ¿Es pot fer de ser ric el gran objectiu d’una vida sense menysprear els altres?... La versió pop de ser ric és el consumisme. Mentre que pocs podem ser rics, tots podem ser consumistes. Només hem de comprar el que no necessitem... ¿Fa feliç el consumisme? No, fa obès i llança a tràgiques emigracions. Però és el motor del model econòmic que du al desastre ecològic...

Perquè happiness equivalgui a eudaimonia hem d’aprendre a tenir i compartir només el que necessitem, i a desitjar ser tan rics o pobres com tothom. “És que sense consumisme tot s’atura.Tots ens morirem de gana!” I si ho provem? I si parem de celebrar aniversaris a Tailàndia aprofitant vols low cost?... Per no morir de gana és millor tenir un hort que viatjar on no se'ns ha perdut res, però el que és segur és que només deixant de consumir el que no necessitem, i de voler enriquir-nos peti qui peti, tenim alguna opció de sobreviure humanament. 

Albert Pla Nualart 2.8.2020

divendres, 25 de juny del 2021

pd 2205 Despullada, sense mascareta

 (arafa...)

Me n'adono, amb una foguerada de pànic: m'he descuidat la mascareta! A la bossa de sempre n'hi dec tenir alguna, de rebregada, però avui porto la motxilla i no hi tinc totes les coses quotidianes i de primera necessitat que tinc a la bossa de sempre: bolígrafs, llibretes, raspall de dents, mascaretes. A casa també en tinc per tot arreu. Al moble de l'entrada, a la taula d’escriure, a la tauleta de nit. Aviat faran anuncis que ens explicaran com reciclar mascaretes, que ens advertiran que les mascaretes contaminen, que no les podem llençar a terra.

Tornar a casa a buscar-ne una, ara, seria desfer el camí, de nou sense mascareta. A la farmàcia de la plaça en venen, però si no porto mascareta potser no m’hi deixaran entrar a comprar-ne una. Entro a l’estació i agafo el tren. Acoto el cap i procuro fer veure que em miro els missatges del mòbil. Tothom va amb mascareta, fins i tot el pidolaire que toca l'acordió. Al clatell, noto les mirades (potser sorpreses, potser reprovadores) de tothom. Els voldria dir, a cadascun dels passatgers que em miren, que me l’he descuidada, que no és que no vulgui portar-la. Preferiria haver-me descuidat les sabates, preferiria dur un estrip al cul. Em sento despullada, com si els estigués ensenyant una part del cos que no s’ha d’ensenyar, talment com un nudista en una platja de les denominades familiars. Una senyora –ens coneixem de vista, de coincidir a l’estació– se m'acosta... Treu un paquet de mascaretes de la bossa i me'n dona una. L’accepto agraïda. “Gràcies, me l'he descuidat...”, barbotejo. I faig el gest familiar d’enganxar les gomes a les orelles. Ja està. Ja tinc la boca tapada, ja no crido l'atenció, ja no l’ensenyo, ja no em miraran.

Empar Moliner 18.7.2020

dimecres, 23 de juny del 2021

pd 2204 Els catalans i el Minotaure

 (arafa...)

"El Minotaure és un personatge important de la Història i de l’actualitat. És el Poder. A vegades s’emmascara i adopta formes benvolents i pacífiques [...]. Això és l'excepció. Generalment s'allunya i es fa respectar, i cada dia que passa, més [...]. Hi ha pobles que hi estan familiaritzats, d'altres que no saben com fer-s'hi. Aquest darrer és el cas de Catalunya"(Jaume Vicens i Vives, 'Notícia de Catalunya')

​... ​per als catalans, i per raons històriques, l'Estat és una cosa distant, inassolible i incomprensible​...​ l’Estat només respecta els drets humans quan no se sent amenaçat, perquè el poder no és un ésser que atén a raons, sinó un monstre, i és per aquest motiu que Vicens va triar la metàfora del Minotaure, el clàssic monstre devorador de persones. En definitiva, em sembla que els catalans de bona fe es divideixen en dos grups... els indignats i els que han encongit les espatlles davant un fet que consideren lamentable però inevitable: que el monstre hagi esclafat els seus enemics amb les eines que ha tingut al seu abast...

Per als que considerem que la millor opció és la independència, crec que les lliçons són tres. La primera, que el camí no serà fàcil, perquè el Minotaure “es farà respectar” sempre que se senti amenaçat; la segona, que només podrà ser vençut en la mesura que el preu que hagi de pagar per mantenir la seva integritat resulti excessiu; la tercera, que per vèncer-lo cal deixar de banda els sentiments i actuar amb la mateixa fredor que ell.​ ​En aquest sentit, em semblen desencertades les demandes d’amnistia, d’indult... que permeti l'excarceració dels presos, perquè suposaria reduir el preu que està pagant el Minotaure. Els més fervorosos defensors d’aquestes mesures haurien de ser els màxims defensors de la unitat d'Espanya, perquè res desactivaria més l'independentisme com la generositat...   ​   ​  ​

Miquel Puig 1.8.2020

pd 2203 Revetlles i altres coses 2

(arafa...)

... Ara toca una altra cosa, encarar la vellesa i el final definitiu de tot. Però mentrestant encara podem ser mínimament feliços. Malgrat tot. Malgrat que el que ens envolta no ens ho posi gens fàcil. Tinc la sensació de viure en un país paralitzat, un país en què els polítics només miren per mantenir el seu petit poder, en què es barallen els uns amb els altres no sé ben bé per què. I la gent, la gent que va anar a votar el dia primer d'octubre del 2017, que va ser apallissada, com era d'esperar, la veig esporuguida, cansada, sense saber què fer... Sento que torno endarrere, als anys més grisos de la meva infantesa, a aquella postguerra repressiva que ofegava qualsevol intent d’identitat i d’acció. La nova normalitat és una vida retallada, controlada. Quan surto al carrer amb la mascareta m’ofego. És un bon símbol d’aquesta nova normalitat. Ja no podem respirar a ple pulmó, en cap sentit... El confinament també és un símbol. De la falta de llibertat que tenim com a país. Anirem fent la viu-viu, fent veure que estem contents. Treballant, sí, que és per a això que hem nascut els catalans. Treballar i callar... 

"Coet de nits serenes, enamorat dels cels, / gran tija d’or que tan de dret camines, / tu saps penjar de dos estels / una garlanda de glicines". Coets. Josep Carner

Narcís Comadira 20.6.2020

 

dimarts, 22 de juny del 2021

pd 2202 Revetlles i altres coses 1

 (arafa...)

La nit del 23 de juny és una nit plena de tradicions en aquest país i en molts altres. Focs, revetlles, coets, coques, ball i sensualitat. Ho dic d'entrada, no m'agraden les revetlles, no m'agrada haver d'estar content per força. La coca em diu poca cosa i el cava ben res. Els petards i els coets m’eixorden.

Quan pujàvem al terrat perquè el meu pare encengués algun coet, jo em mantenia tan lluny com podia del lloc de la ignició. Als nens ens deixaven tirar quatre cebes, i jugar amb una pedra foguera i una cosa que en dèiem martiniques. Tant la pedra foguera com les martiniques eren altament perilloses, perquè eren fetes de fòsfor. Les cebes eren uns paquetets petits de paper fi que esclataven quan es rebotien amb força contra el terra. Des del balcó les tiràvem al carrer, i petaven, discretament...

Ja de gran, he anat a moltes revetlles a casa d'amics. Acostumaven a ser notòriament avorrides. Em venia la son aviat i m’ensopia considerablement, em tornava una carbassa... Les revetlles les associo al perfum... que en diuen de flor blanca: llessamí, gardènia i muguet. És un perfum penetrant que em recorda una revetlla concreta, ja en l'edat dels enamoraments i dels balls lents i de la música dels Platters. Recordo l’olor de la noia amb qui ballava aquella nit, una olor intensa de promesa de felicitat física, de tendresa corporal. Ara que sóc vell, penso en tot això amb una certa nostàlgia. Mais où sont les neiges d'antan? On són les neus d'abans? S’han fos, evidentment.   

Narcís Comadira 20.6.2020