pd 2227 'La guerra dels pobres' ​

(arafa...)

'La guerra dels pobres' d'Éric Vuillard (Edicions 62/Tusquets), un relat despullat sobre el moviment emancipador liderat pel predicador alemany Thomas Müntzer, que va acabar decapitat...

la Reforma s'inscriu en un moviment més ampli de descontentament. D’alguna manera, suposa un retorn al cristianisme originari: Crist és un artesà que viu entre els pobres i els apòstols són pescadors, artesans... Els Evangelis fan referència a la gent ordinària i tenen una vocació universal...

La descoberta de la impremta al principi no va tenir cap conseqüència. Quan imprimeixen llibres en llatí no es venen i Gutenberg fa fallida perquè el mercat és molt reduït... La Bíblia traduïda a l’alemany per Luter significa que tothom pot llegir-la i accedir-hi. Aquest fet s'inscriu en un procés més gran que implica el naixement del subjecte modern, que desenvolupa una visió crítica gràcies al fet que es llegeix i es compara   ... Volia recuperar la figura de Müntzer perquè va tenir una vida apassionant que mereixia ser explicada: és admirable algú que lidera la causa del poble i s’exposa tot i no necessitar-ho. Ho fa motivat per idees que venen del poble, i això és més singular...

Els processos revolucionaris també es deuen a fets contingents que els desencadenen i els fan possibles...  Assistim a un despertar de la història. El poder té maneres d'escalfar els moviments ciutadans, i també és cert que la gent es deixa portar per la quotidianitat, però no ens podem acontentar i cal reclamar més igualtat i llibertat: això no s'atura.  

Valèria  Gaillard 26.9.2020

pd 2226 Tros de quòniam

(arafa...)

“tros de quòniam”, no hauria de ferir la sensibilitat de​ (ningú), perquè quòniam, en llatí sense accent però pronunciat així, només vol dir perquè, en resposta a alguna interrogació.​.. Com totes les conjuncions, és una paraula que no posseeix cap sentit per ella mateixa, no és cap lexema...​

​Però l'ús que s'ha fet de l​'​expressió tros de quòniam, en català, està lligada als seus possibles orígens. Hi ha etimòlegs que diuen que es va generar als segles XV-XVIII durant les disputes, possiblement d’ordre teològic -que són les més enrevessades-, quan algú, estudiant o clergue -llavors sabien llatí-, havent estat preguntat pel perquè d'una proposició, afirmació o qüestió revessa, no era capaç d’articular res més que l’inici de la resposta, balbucejant: “Quoniam... quoniam... quoniam... ”, és a dir, “perquè... perquè... perquè...” Com que l’interrogat no deia res més, es va generar (és un supòsit) l'expressió tros de quòniam, tros de perquè...

ser “un tros de quòniam” més aviat vol dir ser una mica toix, obtús, curt de gambals, betzol, babau, talòs, albat, liró, beoci o beneitó. En suma, com sembla que l’han traduït força genuïnament els savis de la Moncloa, “ pedazo de alcornoque ”, expressió, ara a la inversa, que en català també existeix, amb idèntic sentit: “ets un suro”, o “cap de suro” o "tros de suro".     ​

Jordi Llovet 26.9.2020

pd 2225 Fins i tot Bárcenas

(arafa)

Si tu tens una policia política capaç d'actuar al marge de la llei, espiant i fabricant proves per enfonsar persones i partits, i has comprovat la seva eficàcia en les diverses edicions de l’operació Catalunya, tens la temptació de fer-la servir per a més coses. Contra qualsevol que et faci nosa. Segurament aquesta policia paral·lela no la van crear per a l’operació Catalunya, ja hi era de sempre. Però aquí van decidir fer-la jugar a fons. I ja que la tenien, també podia ser-los útil en altres casos. Per exemple en el cas Bárcenas, per espiar i destruir proves en benefici del PP. Cada actuació d’aquesta policia patriòtica és escandalosa. Però el més escandalós de tot és que existeixi. Per tant, els qui ara s’escandalitzen pel cas Bárcenas haurien d’haver aixecat també la veu contra l’operació Catalunya... El problema és que es fan servir eines de l’Estat al marge de la llei i de l'estat de dret, contra qui els fa nosa. Per una cosa o per una altra. Fins i tot contra Bárcenas.

Vicenç Villatoro 13.9.2020

 

pd 2224 El plaer de Puigdemont i el dolor de Junqueras

(arafa...)

Si la vida és un equilibri inestable de plaers i dolors, en la mirada dels electors independentistes, Puigdemont és -que ningú ho afagi literalment- el plaer arrauxat : el gust de deixar-se portar per la sentimentalitat, per la lluita èpica i emocional, per l’aventura heroica, pel risc de la confrontació permanent. A Junqueras, en canvi, se'l veu com el dolor assenyat : la idea judeocristiana d'esforç, de parar l'altra galta (“Soc bona persona”), d'anar pas a pas, de pensar en les conseqüències, de mirar al teu voltant empàticament.

La tria no és fàcil. Cap d'ells té la veritat. I tots dos són veritat... Puigdemont té l’avantatge que simbolitza la resistència activa, com aquells bandolers que les autoritats mai aconseguien caçar. S'ha escapolit de l'enemic. Des de l'exili, segueix presentant batalla judicial. Junqueras, captiu, juga la carta de la dignitat serena i conseqüent: del seny, del govern, del diàleg, un triplet difícil quan tot està cap per avall. La suma de les dues circumstàncies fruit de la derrota produeix una mena de nostàlgia de quan semblava que tot era possible, que ara mateix és més forta que la idea de futur. Perquè el futur és molt negre i desdibuixat, igual que el present.     

Ignasi Aragay 13.9.2020

 ​

 

pd 2223 Per què no sóc independentista

 (arafa...)

He arribat a la conclusió que no em puc considerar independentista. I no pas perquè no desitgi i estigui disposat a lluitar perquè la que considero la meva nació -una Catalunya oberta a tota la catalanofonia- tingui el màxim autogovern, sinó perquè independentista ara i aquí té un sentit molt concret: vol dir centrar primer tots els esforços en assolir la independència, que es ven com a factible a curt (o mitjà) termini, i només després posar-se a governar el país independitzat...   Però ajornar la governança només té sentit -si mai en té- quan, en efecte, la independència és imminent. Si va per llarg, és una estratègia insostenible. L’èpica és un pic de la història i no pot ser quotidiana sense esdevenir ridícula...   

No sóc independentista perquè mai m'ha semblat imminent la independència. Pot ser un error d'apreciació. Potser era o és imminent i jo no ho sé veure. I no faltarà qui digui que permetent que la racionalitat -la meva, l’única de què disposo- m’ho hagi fet veure així, ja incorro en una forma de traïció i de covardia. Però el convenciment que -en el millor dels casos- la independència anava i va per llarg m’ha fet no ser independentista... I, sí, és cert, vaig viure amb passió l’1-O i hi vaig votar independència. Però, per a mi, l’1-O era un acte de dignitat, d’afirmació, davant un Estat que ens negava com a nació...   

Albert Pla Nualart 20.9.2020

pd 2222 Fanals vs. "farola"

 (de collita pròpia)

 

Què té la "farola", que no tingui el fanal?

D'entrada té més lletres, sis a cinc, i també més síl·labes, tres a dos. Té una "o" que la fa semblar més rodona i una "ere" que la fa més moderneta, més alegre i jovenívola.

Té també molts més parlants, espanyols i castellans, orgullosos i cofois de la seva llengua, i sobretot, sobretot, té un Estat que la mima i protegeix i fins i tot l'imposa si és menester.

I el pobre fanal què? eh? eh?

Doncs el fanal no té res del que he escrit abans i en canvi hi té tot lo contrari.

És un nom que sembla antic, fins i tot antiquat, i que no fa gens modern. Ve del poble i de poble, d'un àmbit rural i no urbanita. Se'l veu pobre, auster, banal... i per postres no el podem espanyolitzar de cap de les maneres, efectivament dir-ne "fanalo" quedaria fatal. Per acabar-ho d'adobar resulta que és de gènere masculí, i en els temps que ara corren ja es veu que no pot competir amb la femenina farola.

En conclusió: ja pots apagar el fanal, que és ben mort, i llarga vida a la "farola". Au!

Edmon

pd 2221 Anys de bicicleta...

(arafa...)

... El món occidental ha sofert una gran transformació en la segona meitat del segle XX. La religió gairebé ha desaparegut de les nostres vides, el consum ha conquerit el nostres desitjos, vivim en un present continu de comunicació tecnològica impensable als anys 40, quan poques cases tenien telèfon i el cotxe era inaccessible al comú de la gent. Els avis només es dutxaven un dia a la setmana, gairebé ningú no anava al restaurant: “Vivíem en l'escassetat més absoluta. D’objectes, d’imatges, de distraccions, d’explicacions d'un mateix i del món”, escriu Ernaux, per a qui en la seva realitat de províncies “la bicicleta mesurava la velocitat de la vida”, els estius eren “una llarga estesa d’avorriment”...

La postmodernitat ha portat la dissolució de l’autoritat de capellans, pares, mestres, periodistes, metges i polítics. Tenim tot el saber i una fabulosa aparença de llibertat a l'abast d'una lleu carícia del dit sobre el mòbil, convertit en extensió del nostre cos, del nostre cervell i el nostre cor...  hem passat de ciutadans obedients i ingenus a consumidors insatisfets i escèptics. Ho tenim tot molt a l'abast però ja no creiem en res. Abans crèiem molt (en Déu i en les ideologies) però no teníem res. I en aquest pas dels anys, la llibertat, la felicitat i la plenitud de nou fatalment se'ns fan escàpoles.

Ignasi Aragay 19.9.2020