E.E. 159 Per què calia ara una nova història de l’islam?

... les religions, com tot, canvien. La gent a qui li agrada fer veure que la religió no ha canviat són fonamentalistes que pensen que poden agafar l’imaginari de la societat de Medina al segle VII, on va governar el profeta Mahoma, i que d'alguna manera hem de tornar a aquesta societat ideal aplicant la xaria a la vida quotidiana actual...

Al segle XX, fins als anys 70, la imatge que la gent tenia de l'islam, i de la religió en general, és que era una cosa antiga i que estava destinada a desaparèixer. Europa era cada cop més laica. I molts sociòlegs, historiadors i altres estudiosos van pensar que a mesura que el món es desenvolupava la religió perdria importància i desapareixeria. Òbviament, això no ha passat...  al contrari, hi ha hagut un retorn de la religió, però menys institucionalitzada. Les esglésies tradicionals catòliques i protestants han donat pas a moviments populars però evangèlics. A l’islam també veiem aquests nous moviments fonamentalistes emergents, i fins i tot nous moviments progressistes dins de l’islam. Tot el paisatge és molt canviant...

- des d'un punt de vista ateu, ¿religió i fanatisme no són sinònims? — No. Els ateus també poden ser fanàtics...

- ¿La famosa i polèmica teoria de la "gran substitució" està justificada o és només una esbojarrada idea racista? — És una idea absurda i racista que d’entrada implica que hi ha unitat entre els musulmans europeus.I com acabem de dir, no és així, i el seu interès i la pràctica de la religió són molt diversos...  sostinc que l'islam francès i europeu, com el cristianisme, és plural i fragmentat, amb creences, costums i pràctiques variades.

Entrevista a John Tolan, 26.2.2023

 

E.E. 158 "EL PERIODISME M'HA MALTRACTAT..."

La voracitat del periodisme

Precisament, el periodisme ha sigut un dels focus de revictimització més importants durant aquest any. "M'he sentit molt agredit. El periodisme m'ha maltractat, no voluntàriament, sinó per maldestre", sentencia. L’actualitat ho "tritura tot". Ho devora tot. Voracitat. Consum. Novetat.

Alejandro Palomas, 26.2.2023

 

E.E. 157 CARRIZOSA ENYORA L'INDEPENDENTISME

Carlos Carrizosa, líder de Ciutadans a Catalunya, està preocupat perquè la direcció estatal del partit està deixant l’antiindependentisme en un segon pla. I tants dies de glòria com els havia donat! Que bé que es vivia contra l'independentisme, oi?... Carrizosa té motius per estar preocupat perquè potser sap que el liberalisme polític a Espanya mai ha portat enlloc...  a la dreta estatal li ha passat amb el liberalisme el mateix que a l'esquerra amb el federalisme. Mera retòrica. En la pràctica, ben poca cosa...  A Espanya, la dreta no ha estat liberal. Ha tendit cap a un conservadorisme tradicionalista i nacionalista, patrioter i identitari, i al control dels aparells de l'Estat per la via del nepotisme silenciós... El PSOE sí que va moderar i fer més liberal l’esquerra en termes socials i econòmics, abandonant el marxisme, però no es va atrevir amb el taló d'Aquil·les de la diversitat nacional. Ni confederalisme ni federalisme, només el cafè per a tothom autonomista per rebaixar la diferència catalana i basca... Cs va créixer a Catalunya fent, primer, victimisme espanyolista amb la llengua com a principal camp de batalla i, després, antiindependentisme, cosa que li va permetre arribar a ser el partit més votat aquí i fer amb èxit el salt a Espanya, on va esdevenir la quarta formació al Congrés. El Procés li va donar ales... El Cs inicial es deia socialdemòcrata. Li va durar poc. La idea senzillament era treure vots a un PSC massa catalanista. El cas és que ara el Madrid polític veu l'independentisme estabornit i, de cara a l'electorat espanyol, ja no el considera un ogre prou temible... Això no vol dir que baixin la guàrdia post-Procés, en part perquè ja saben que els jutges ja els fan la feina bruta.

Però el que la classe política de Madrid no sap, i Carrizosa sí, és que el plet català encara donarà molta guerra i que l’independentisme tard o d’hora tornarà a agafar embranzida. També en això té raó.

Ignasi Aragay, 26.2.2023

 

E.E. 156 LA MISOGÍNIA SUBTIL DE BERTRAND RUSSELL

... l'any 2022,  va fer cent cinquanta del naixement del pensador anglès Bertrand Russell (1872-1970)... Va ser declaradament faldiller i, si ara visqués, hauria passat pels tribunals més d'una vegada: no violava ni assetjava les dones, pròpiament, però les desitjava amb una passió no inferior a la que sentia per la lògica matemàtica. Això sí: malgrat aquesta devoció, va practicar aquella misogínia subtil, carregada de wit, que encara practiquen les societats que no s'han vist envaïdes per cap tendència políticament correcta, una de les xacres més fabuloses del nostre temps. Li agradava parlar dels beneficis del tabac, dels inconvenients del deport per a la ment –en donen proves molts esportistes–, de la inutilitat de la farmacopea industrial, dels mals que provenen del menjar ecològic i de moltes altres coses.  Un dia, una dama amb aire de setciències li va demanar que expliqués la diferència entre el temps i l'eternitat. Russell se la va mirar uns segons i li va respondre: “Senyora, encara que esmercés tot el temps del món per explicar-l’hi, vostè necessitaria una eternitat per entendre-ho”. (Avui dius això en públic a una dona i et fiquen a la presó per no se sap exactament quina llei enemiga de l'enginy.)...

Jordi Llovet, 4.2.2023

E.E. 155 ABUSOS SEXUALS?

Les cinc activistes que van ser enganyades per un policia nacional infiltrat als seus moviments socials han interposat una querella contra ell, perquè va mantenir-hi “relacions sexo-afectives” per treure’ls informació... Tot em sembla correcte, en la querella, excepte els “abusos sexuals”. Per què abusos sexuals? Com que elles van estar d'acord en aquesta “relació sexo-afectiva”, entenc que l’acusen d’abusador sexual perquè va mentir. Però ¿mentir per endur-se'n algú al catre o a l’altar és abús sexual? Llavors val més plegar, perquè no hi ha prou presons. Em sembla repugnant que l'Estat es gasti diners en infiltrar un policia en moviments pacífics. Em sembla trist haver de mentir per tenir sexe. Però no podem dir que el que ha fet el poli (dolent, en aquest cas) és abús sexual... Entenc molt bé que les cinc dones enganyades ara se sentin del tot brutes i traïdes. Que es morin de ràbia pensant en aquelles cigarretes compartides al llit mentre ell potser deia, vehement, que “hem d'estar unidis i decididis”. Però l'abús sexual és un fet concret, gravíssim, que no es pot banalitzar.

Empar Moliner, 4.2.2023

 

E.E. 154 "ELS BANCS NO DONEN RES"

Aquesta setmana hem sabut que el Sabadell ha guanyat 859 milions (segon millor resultat històric); CaixaBank, 3.145 milions (una xifra que no havia assolit mai en termes reals); el Santander, 9.605 milions (el benefici més gran de la seva història), i el BBVA, 6.420 milions (més que mai, un 38% d'increment).​.. l'estalviador o l'hipotecat voldria notar alguna relació directa més gran entre els beneficis del banc i els seus propis beneficis.​ ​"​... els bancs no donen res". 

Si a això hi afegim el tancament d'oficines bancàries, que operacions senzilles com anar-hi a buscar canvi o ingressar efectiu només es poden fer segons quins dies i segons quines hores, que sense cita prèvia hi ha males cares, que ser client de tota la vida no té gaire valor i que, en general, la relació del client corrent amb el seu banc és cada vegada més digital i menys personalitzada, també s'ha de comprendre que la notícia dels beneficis anuals sigui acollida amb contrarietat, sobretot ara que els bancs continuen xiulant i fent-se els distrets per no haver de retribuir l’estalvi d’acord amb la pujada dels tipus d'interès.

Antoni Bassas​, 4.2.2023​

E.E. 153 PLINTON: NI EDUCACIÓ, NI FÍSICA

... la simple imatge del plínton fa que tota la meva atenció quedi focalitzada en aquesta andròmina vintage de gimnàs d'escola. El terror que em provoca aquesta pila de calaixos de fusta amb la part superior encoixinada amb cuir fa que el meu cervell no pugui veure res més... A unes quantes generacions, el plínton ens connecta amb la sensació de pànic que vam patir durant l'adolescència. Era un instrument de tortura a les escoles juntament amb el poltre, aquell bloc de cuir alçat sobre quatre potes. Aquests dos aparells de gimnàs simbolitzen una de les aberracions educatives de la Transició. No servia per a res. Ja podien passar cursos i contractar professors nous, que la sessió de trauma i tortura sempre arribava. En unes classes d'educació física sense cap mena de valor pedagògic, hi havia unes setmanes l'any que posaven aquella pila de calaixos al mig del gimnàs o de la pista bàsquet. Notaves la suor freda al clatell i la debilitat als genolls només de sentir el soroll de la fusta quan els calaixos encaixaven l’un amb l'altre. La professora –o professor, cadascú recorda els seus– agafava una cadira, la col·locava a deu metres de l’andròmina, s’hi asseia creuant les cames, amb aquell xandall... Amb la llista de classe en una mà i el llapis a l'altra, ens demanava que féssim una fila per ordre alfabètic de cognom i anéssim passant per damunt d'aquell artefacte de fusta llardós...

Te’l posaven horitzontal, havies de saltar amb força, clavar els braços al centre de la superfície i, obrint les cames, una cap a cada costat, caure a l'altra banda amb els braços estirats amunt. L’exercici tenia altres modalitats: ajuntant els genolls contra el pit o, amb el plínton vertical, fer-hi la tombarella a sobre. Hi havia tres tipus d’estudiants. Els que saltaven com gaseles sense cap tipus d’esforç. No els hi havia ensenyat ningú, senzillament havien estat ungits amb un poder diví. Ni tan sols la professora de gimnàstica es podia penjar la medalla d’haver traspassat aquells coneixements. Després hi havia els kamikazes. Aquells que no estaven dotats de l'agilitat dels primers però tenien una valentia arrasadora. Agafaven velocitat i es llençaven contra la pila de caixons, obcecats a arribar a l'altra banda encara que fos a costa de la seva integritat física. Més d'una vegada havien quedat estesos amb el plínton desmuntat perquè l’ímpetu i l'energia superaven la tècnica. I finalment hi havia el sector dels inútils que, atemorits i amb l'autoestima per terra, havíem de fer el ridícul davant la resta de la classe. I, per si no n'hi hagués prou, tornar-nos a posar a la cua i repetir desenes de vegades aquell exercici inútil sabent que, encara que saltéssim mil vegades, mai no creuaríem aquell mur de fusta. La professora de gimnàstica et mirava amb cara de fàstic i, aixecant les celles, tornava a posar una fletxeta cap avall al costat del teu nom. Cap professora va demostrar la seva destresa saltant l’andròmina ni mai va aconseguir que cap estudiant del sector inútil pugés de categoria. Era una assignatura que avaluava un do natural sense cap aportació de l’escola més enllà d’apilar els calaixos.

La desaparició del plínton confirma la inutilitat de l’exercici d’una assignatura en què ni aprenies res ni exercitaves el cos més enllà de fer-te uns quants blaus als genolls. Ni era educació, ni era física.

Mònica Planas Callol, 29.1.2023

Nota de l'amanuense​: dedicat a l'amic J.A.B.