¿què hem de fer amb aquesta gent que el que vol és la dignitat, i que només demana que les dones tinguin els drets que tenen les mascotes (llibertat i confort)? No hi ha res a fer, el món no és prou compacte per garantir els drets d’aquestes dones i aquests marits i fills que les acompanyen. Al món hi ha nens que es moren de gana i no tenim cap urgència per solucionar-ho immediatament. Ho deia Jarabe de Palo: “Puede que hayas nacido en la cara buena del mundo ”. És així. Jo alimento el meu gat estimat, ric amb la meva filla, corro amb les meves amigues, i mentrestant hi ha una dona que plora i s’esquinça la roba perquè pensa que li mataran la família perquè ella és diputada. I això és així, i jo soc aquí escrivint amb aquest ordinador on també escric una novel·la que, si tot va bé, presentaré per Sant Jordi. N’hi ha per morir de pena.
divendres, 3 de setembre del 2021
dijous, 2 de setembre del 2021
p.o. 9 La civilització que sembra barbàrie
| |||
... Si anem al cas de l’Afganistan, tot apunta que el radicalisme talibà és, en bona part, una reacció ultraidentitària a la ja secular i constant intervenció estrangera al país: a violències i crims massius comesos invocant “la intervenció humanitària” (avui els drets de les dones) o “la seguretat nacional” (la del país agressor). ¿Com seria un Afganistan deixat tranquil? No ho sabem. L’octubre del 2001, envaint el país asiàtic, els EUA van iniciar una guerra que ha durat 20 anys i ha costat la vida a més de 70.000 civils. Pretenia acabar amb Al-Qaida, amb els terroristes que sota Bin Laden havien atemptat contra les Torres Bessones. Però és que Al-Qaida i Bin Laden eren el producte d'un altre conflicte (1978-1992) al mateix torturat país, en el marc de la Guerra Freda, en el qual els futurs terroristes eren aliats de Washington contra forces comunistes. Els fundadors d’Al-Qaida, inclòs Bin Laden, eren islamistes entrenats i finançats per la CIA. Ni llavors ni ara eren motius humanitaris com els drets de les dones els que movien la Casa Blanca, ¿com podria, si fos així, tenir com a gran aliat l’Aràbia Saudita? Els motius eren, llavors i ara, geopolítics: servir-se de l’Afganistan com un peó en la lluita per la supremacia mundial amb la Xina o Rússia... La gran responsable de la misèria i desesperació del poble afganès és la criminal i persistent “intervenció humanitària” de potències estrangeres en el seu territori... En el cas de l’Afganistan, i no és cap excepció, és la pretesa civilització la que ha sembrat barbàrie.
dimecres, 1 de setembre del 2021
p.o. 8 Quinze anys
(dedicat a en Martí, que els ha fet fa poc)
Als quinze anys jo encara havia de sortir de l'ou. Passava les hores
tancat a casa, inventant-me maneres per guanyar sempre. El meu joc
preferit era escampar cromos de futbolistes pel terra de rajola i
improvisar partits de lliga en què el Barça no perdia mai, un fet que a
finals dels setanta demanava moltíssima imaginació. També m’empassava
tota classe de lectures, sense gaire criteri. Passava de Manuel de
Pedrolo a Agatha Christie sense fer escarafalls, o a García Lorca o Jack
London, i exhauria les darreres hores del dia llegint al llit, sempre
que no m’enxampessin els pares, compartint aventures amb els detectius
adolescents de l’Enid Blyton com si jo també fos un d’ells.
Era casolà de mena, ho reconec. Però tot i així, als quinze anys vaig començar a descobrir que les coses més emocionants de la vida passaven al carrer. Fer el brètol amb la bicicleta i esperar que els pagesos tornessin de veremar per destraviar una mica de raïm del seu remolc. Anar al cementiri a jugar a fet i amagar i aprofitar el moment precís per deixar penjat el pobre que parava fotent el camp silenciosament amb aquella crueltat burleta tan intrínseca de la vida d'un poble. O empaitar les noies de la nostra quinta, amb la matusseria entranyable de l'adolescència acabada d'estrenar, fent el fatxenda davant seu per dissimular les ganes que teníem de tastar els seus llavis... entremaliadures, riures tontos, borratxeres mal païdes, trobades furtives i nits a la fresca. En resum, el que els guionistes de les sèries americanes definirien com els millors anys de la meva vida. I sí, ja ho sé, potser no són els millors, perquè de fet seria una mica trist pensar que després dels quinze tot és decadència, però sí que són aquells anys que et queden enregistrats per sempre més a la memòria, com ara m’està passant a mi. I és que, probablement, cada època té la seva gràcia, però res, absolutament res, es pot comparar amb aquells moments quan tot et passa per primera vegada.
Lluís Gavaldà 13.2.2021
dimarts, 31 d’agost del 2021
p.o. 7 Reflexions
"El dolor és exactament proporcional al valor de la pèrdua". Julian Barnes.
"Poden forçar-te a dir qualsevol cosa, però no hi ha manera que t’ho facin creure. A dins teu no hi entraran mai". George Orwell.
"El desig tossut d’esperança en què em van fer créixer m’obliga a respondre amb el mateix que vaig rebre". Ángeles Mastretta.
"Aquell a qui no li és permès usar la llengua pròpia no pot ser feliç ni sentir-se lliure". Ferdinando Camon.
"Quan som feliços, la nostra fantasia té més força; quan som infeliços, actua de manera més vivaç la nostra memòria.". Natalia Ginzburg.
diumenge, 29 d’agost del 2021
p.o. 6 El monjo de Poblet
...Un monjo de Poblet ha estat acusat de pederàstia. Un turista va fer-li una foto “jugant” amb una nena de cinc anys (pel que sembla li feia pessigolles) i ho va denunciar als Mossos. El que és sorprenent del cas és que “els fets” van passar al carrer, de dia, davant dels pares, que enraonaven amb un altre monjo.
Màxima prudència, esclar. Però em sembla important, d’aquest cas, que els pares, que eren allà, no hagin presentat denúncia. No sé com actuen els criminals que toquen nens amb intencions sexuals, però no em sembla que ho hagin de fer en una plaça amb els pares presents. Els pares tenim un radar sempre alerta amb els fills. Un radar que prova de detectar tota mena de perills. Estic segura que aquests pares, mentre enraonaven, no li van treure l'ull del damunt. I estic segura que si haguessin detectat qualsevol comportament, ja no dic delictiu, sinó simplement sospitós, haurien anat a buscar la nena immediatament. Això per començar.
No estic dient que el monjo sigui innocent, perquè no ho sé. I no cal dir que no hi ha delicte que em repugni més i que tregui més la bèstia que duc a dins que la pederàstia. Però sí que estic dient que quan la meva filla tenia cinc anys quedàvem al parc o a la platja amb altres pares i criatures de la mateixa edat. Els fèiem pessigolles, mossegades als culs, abraçades... Els portàvem a coll, els perseguíem, els trèiem els mocs i els portàvem a fer pipí i caca i els eixugàvem els culets. Qualsevol que ens hagués fet una foto també ens hauria pogut denunciar.
Empar Moliner 27.8.2021
dissabte, 28 d’agost del 2021
p.o. 5 Aprendre a viure per sobreviure
divendres, 27 d’agost del 2021
p.o. 4 El mirall i la por
El general Morillon, cap de les forces de l'ONU a Bòsnia, va dir una frase ... molt curta i massa senzilla però que explica amb gran claredat perquè tot de cop els bosnians (i en general els iugoslaus) van deixar de ser gent civilitzada per convertir-se en bàrbars:"Tenien por". El subjecte és el·líptic i genèric. Qui són els que tenien por? Només els musulmans, que són els que han rebut més? No: també els serbis, els més nombrosos i forts, els que, de moment, han estat els més cruels i els més bèsties. I els croats. Tots ells tenien por i, per això, van deixar un dia de ser veïns, amics, parents, i es van convertir en llops els uns dels altres. Els animals només ataquen quan se senten amenaçats. La independència de cada antic estat iugoslau va fer venir por a la minoria que hi quedava... Aquesta guerra ens deixa indiferents. Passa aquí al costat, però els pacifistes callen, els televidents s'hi avorreixen... No és una guerra espectacularment televisada, com la del Golf, i és tan embolicada que no hi ha manera d'aclarir-s'hi...